Facebook Twitter Google +1     Admin

Se muestran los artículos pertenecientes a Junio de 2010.

ZARAUZKO TRIATLOA '10

20100619115458-zarautz10-003-w.jpg

Córrer, córrer ... i més córrer. A les 9 esmorzar amb l’equip. A les 10 briefing a l’Ajuntament de Zarautz i recollir el pitrall. A les 11 dinar d’equip. A migdia ultimar els detalls: beguda, menjar, recanvis, espelmes, medalles de la Verge ... fins ara l’ambient és el normal de qualsevol triatló, participants per tot arreu i la gent local amb la rutina torbada. Els de l’equip ja m’han avisat però: "quan agafis la bici quedaràs acollonit".

Tot seguit cap a boxes, deixar el material ben preparat. Pujar a l’autobús per anar a Getaria, des d’on se surt nedant.

De moment el temps, malgrat estar ennuvolat, vol respectar-nos i no plou. La temperatura ideal, ni fred ni calor.

Arribo a Getaria. Els nervis són arreu, especialment a les cantonades. Qualsevol lloc serveix per fer-hi un riu. A la fi, un moment de repòs. El lloc és tranquil. Tinc un instant pel recolliment interior en mi mateix i l’aprofito per fer les pregàries tot demanant protecció i gràcia al tot poderós que em guia i em dona força. (http://www.youtube.com/watch?v=A3LSrcKksCo)

La mar està calmada, sóm en el port i les conegudes onades dels surferos no es veuen aquí, no serà fins més endavant, gairebé arrivant a Zarautz que no les trobarem.

Són 2/4 i mig de 2 i ja criden a les noies. Sortiran 1/4 abans. Quan els hi donen la sortida els aplaudiments ressonen dins la cala natural que forma aquesta petita platja al costat del port.

Ara ja ens criden a nosaltres. Els pros a la dreta i amb barret de color diferent. Hi ha tensió. Tothom està preparat per pitjar el botó del crono tot just s’escolti la botzina. El silenci és total, fa mal, tensa, eixordeix els timpans. El campanar del poble toca les dues. El toc de campana ressona ben fort. Claror enmig la foscor. Ja és l’hora. No sé com, però em sento alliberat, una mena d’energia m’envaeix. Sí, avui ell és aquí. (http://www.youtube.com/watch?v=piMODx-_KYk&feature=PlayList&p=4B083128AC010C42&playnext_from=PL&playnext=1&index=2)

Després de nedar 2,5 kms arribo a Zarautz. Arribo el 122 de 487 que hem pres la sortida

La platja és plena de gent. Les escales fins al box és un túnel de crits. Encara no m’he tret la son de les orelles. Transició un pèl lenta. Despenjo la bici del cavallet i enfilo cap a la sortida, fins a la línia on es pot pujar. Faig la primera pedalada i ...


com en el Tour

20100619121318-dsc08168.jpg

... de sobte miro endavant i el que al matí era un carrer amb dos carrils s’ha convertit en un passadis estret on dues bicis de costat no passen. Sembla com una etapa de muntanya del Tour. Els ànims de la gent fan pujar l’adrenalina. Els seus aplaudiments fan que s’abandoni tota la racionalitat. T’aixeques per anar més depressa.

En bici, per començar, es fan 2 voltes de 30 kms amb uns desnivells aproximats als de Collsacreu. En la primera volta em passen la mitad dels que havien sortit darrera meu, i en la segona l’altra mitad. És desesperant.

Aquest primer tram té llocs molt bonics, com ara la carretera de Getaria a Zarautz vorejant el mar.

A l’inici de la segona volta la gent encara anima amb més força. Saben que ja es va cansat, i no es pot defallir davant l’afició. Energies extres inmaterials. Injeccions de moral directes al cervell. Força emocional als quadríceps. Quan s’acaba la segona volta es continua cap a l’esquerra a buscar el "Alto de Aia". Aquí espera "el mur". Un tram d’uns 5 kms de pujada amb un parell de rampes de 100-200 mtrs ams un desnivell del 18-23%.

Quan arribo a la primera hi ha un munt de gent. Els crits m’esperonen, una veu em xiuxiueja a l’orella: "ara no pots baixar". Ningú ho fa. Tots els que estem pujant ho fem drets a 3 kms/h clavant les cames al pedal i empenyent ben fort avall. "aguanta, aguanta, que ya queda poco" va repetint la gent.

És increïble la quantitat de persones que hi ha en aquest tram. Corono el Coll d’Aia. Aprofito per menjar-me l’entrepà. La baixada és ràpida. No veig la meravellosa bista de Zarauz amb la badia al fons. Tampoc he escoltat el cant de la mallarenga. N’hi ha?.

L’entrada a Zarauz és espectacular. Gent a dreta i esquerra del carrer aplaudint, donant ànims per acabar els 82 kms- El meu temps ha estat el 279, però ara ja de menys corredors perquè n’hi ha de desqualificats i d’abandonaments. Encara em queda el més dur per a mi, però alhora serà el més emocionant ...

(http://www.youtube.com/watch?v=qlErcSMUtBU)




L'experiència Zarauz

20100619224144-dsc08753-w.jpg

... la segona transició la faig una mica més ràpida. Vorejo un edifici i baixo una rampa. Ja sóc al "malecón". Quedo acollonit. Impactat. Un altre passadís de gent aplaudint, animant, cridant... ostres, avui em sento el rei.

Una primera passejada pel "malecón" i altre cop cap a dins del poble. Un altre bany de masses. L'adrenalina em surt per les orelles. No sento cap mena de dolor. Vaig a ritme de 4'15", "però si jo no he corregut mai així", penso.

Els carrers a vessar de gent. Els hi miro les cares, estan contents, motivats. No importa que siguis un xixarel·lo, t'animen com al primer. A la fi surto del poble i puc baixar el ritme. A aquest pas hagués abandonat a la primera volta. Hi ha una zona deserta d'un parell de quilòmetres i m'agafa el mono de gent. He abaixat el ritme i necessito motivació. Torno a entrar al malecón, aquesta vegada per la banda contrària i altre cop gent i més gent fent un passadís. Les terrasses dels restaurants i bars plens de gent, no fa mal temps, aplaudint i animant. Agafo la primera goma de les 3 que s'han de fer. I torno a entrar al poble. Qué gran que és això. No puc fallar, he d'acabar. La veritat és que em trobo bé, no abandonaré perquè física i mental estic bé. Torno a omplir el dipòsit d'energia emocional i enfilo la segona volta. Quan veig la tercera goma, la darrera, sento una gran emoció. Ja només em queden 2 quilòmetres per acabar. La gent va cridant el meu nom: "aupa, aupa, Antoni, que ya estàs macho. Eres un campeón". Ja em queda poc per sortir del somni i tornar a la crua realitat de ser un xixarel·lo. Abans de tornar a entrar al poble trobo un noi que des que he sortit en bici no ha parat d'animar amb un megàfon. És fàcil reconeixe'l. Em paro i l'aplaudeixo i li dono les gràcies, s'ha passat 5 hores animant al corredors. Em respòn: "eso vosotros, que sois los grandes".

Quan la gent et veu que portes la goma de color blanc, la darrera, et felicita, t'aplaudeix, et fa sentir únic, et sens gran. El millor estimulant via l'oïda. El més gran calmant via la vista. No sento el dolor, no estic cansat, el meu cervell està embriagat d'emoció, d'alegria. Les endorfines m'han pujat al núvol, corro un pam per sobre l'asfalt. Em resten 500 metres, els vull assaborir, aquest seria l'estat ideal. Estic borratxo, sí, ho admeto, borratxo de glòria malgrat que el meu temps final, 5h 17' és molt alt. Volia baixar de les 5 hores. No ho he aconseguit i altre cop en Leònides ha marxat cansat d'esperar. Malgrat tot, vaig millorant. He corregut el tram a peu sense parar-me cap cop, ni als avituallaments, i sense caminar. És la primera vegada que ho faig en una cursa de mitja/llarga distància.

Continuo en estat de xoc emocional. Descriure l'experiència de Zarauz és difícil sense sentir tota una glopada de sensacions al cervell. Sense que l'estomac faci un tomb cada vegada que hi penso. Una vegada a la vida s'ha de gaudir de l'experiència Zarauz.

Al vespre, sopar amb l'equip. Un bon "chuleton" per començar a recuperar, i després festa. (http://www.youtube.com/watch?v=P1XnnewhM1k)


Últim entrenament abans de Madrid

20100620175542-2010-06-20-esmorzar-abans-de-madrid.jpg

Aquest matí no hi havia ganes de patir més. Ahir van caure 140kms i 2070m asc. per carretera. Vam pujar el Coll de Ravell, Seva, Collformic i Arenys. En Pep no té aturador i en Carles sap patir com ningú.

Ens hem trobat a can Serrador a fer una truiteta i a comentar la jugada, on hem saludat en Ferran i l'Òscar. S'ha entrenat i tothom està molt fort, però amb això no n'hi haurà prou. Caldrà tenir cura del menjar, de descansar bé.. Divendres al matí cap a Madrid, dissabte i diumenge a donar-ho tot. A fondo.

Roger, podi?

Carles, has descansat bé avui..?

Salut Guiño


DECEPCIÓ A VITÒRIA

20100627105453-img-1964w.jpg

A les 7 del matí agafo l'autobús per anar cap al Pantà d'Ullibarri per fer la part de natació i la primera transició.

A mig camí del pantà, noto un fort moviment intestinal. Això ja és normal. Però un cop para l'autobús me'n vaig corrent, una manera de dir, cap al lavabo. La descomposició és gran i ja no m'en moc fins gairebé 1/4 abans de començar la cursa.

Per un moment he pensat de no prendre la sortida. Però decideixo continuar tot guiat per la veu que em deia: "no pots abandonar".

He fet els 4 kms. i tot just arribat a la transició he hagut de tornar al lavabo. Ja no sé què era el sortia, segurament l'aigua que m'he empassat del pantà.

Decideixo agafar la bici i que sigui el que en Leònides vulgui. Tot just sortir trobo el primer avituallament i agafo un plàtan i l'Isostar. Al cap de 3 kms m'he hagut d'aturar al marge. No podia aguantar més. Un parell de quilòmetres més i ara m'he d'ajupir en un camp de blat. 20 quilòmetres molt a poc a poc, intentant aguantar. Gràcies al Recupat-ion m'he refet un xic i m'he permès apretar una micar, fins arribar al pavelló Buesa Arena on he abandonat. No podia menjar res sense el risc de treure-ho. Encara em quedava una volta de 70 kms en bici. He decidit retirar-me.

No sé si ha estat el plat de mongetes que vaig menjar al vespre o l'esmorzar del matí. Encara que els metges que m'han atès no descarten que sigui el fet de portar el maillot de la selecció espanyola "la roja".

És la primera triatló que abandono. Ha estat un cop dur per la moral i caldrà aixecar-me per afrontar amb garanties el darrer entrenament abans la gran prova del Pirineu.


Triomf català a les 24doce de Madrid

20100628230402-2010-06-27-24doce-premis-noies.jpg

Des de l’inici del blog això ha estat un festival esportiu amb proves, entrenaments i botifarrades de tot tipus. Avui és un dia en què rebem un nou cop de pal d’aquest País que tant ens estima, deixeu-me barrejar la política amb l’esport per una vegada. Vull reivindicar que els catalans vam lluitar a Madrid, i aquí teniu la prova de les Massaies, amb la Núria del CC Arenys de Munt, que diumenge al matí pujaven al lloc més alt del podi. Si tinguessin llicència de la Federació Madrilenya serien campiones de la Comunidad de Madrid, però no caldria, oi? També cal dir que ens va agradar celebrar el gol de Xile davant la pantalla gegant del bar del circuit..

L’Arenys de Munt va aconseguir un cinquè lloc i un onzè lloc. En aquest segon equip hi havia en Marc i en Santi, dos Mallerengos convençuts. A veure quan fitxem a en Xavi C i en Vadó. En cas de no haver-se suspès per culpa de la pluja (decisió controvertida i no ben portada a terme ja que es va tallar de cop sense deixar contar volta a la gent que s'havia currat la volta i els faltava passar pel xip de meta) la idea era avançar posicions per entrar dins el top ten tranquilament, dels 105 classificats que hi havia. A l’equip dels ’cinquens’ hi havia en Patiño, que es marcava una volteta a 26’ i els hi donava la volta ràpida, una màquina.

Mengen a part en Tendo, també Mallerengo, i en Xavi Víudez, que van participar com a individuals. En Tendo començava rotllo non-stop fent voltes a 34’ fins que li vam dir que baixés el ritme, que anava massa fort.

Les 24doce començaven amb molta molta i molta calor, un circuit fantàstic amb una pujada al mig que es feia amb plat mitjà però patint. La baixada era molt divertida però ràpida i amb pedres, i la Creu Roja s’anava enduent ferits.

Les sensacions de pedalar de nit van ser fantàstiques, i ens quedem amb les ganes de pedalar amb la sortida del sol a poques hores d’acabar. El bon rotllo va ser genial i vital per aconseguir aquests resultats. També clau va ser la col·laboració desinteressada d’en Pitu, en Joan i en Martori, que van treballar molt i amb molta eficiència, i sense els quals no hagués estat possible aquest resultat.

Moltes felicitats a tots!

Dissabte a la tarda cronoescalada, jo hi aniré però no vull rebentar el cor com l’any passat. Al matí espero fer carretera, sortint de l’Ateneu.

Dissabte dia 10 pujada a Andorra, aquest dijous pujaré a la reunió del club.

Toni, moltes felicitats per arribar a l’Europeu, estic segur que ben aviat tornaràs a tenir resultats boníssims.

Carles, ja has fet crono pujant al Preikestolen (Púlpit)? No sé de què va però he fet un google i penso que ets capaç d’anar-hi.. He de dir que pel box de les 24doce es comentava que xulo hagués estat tenir-te per allà amb els nonstopers.

Roger, brutal el teu temps.. vas com una moto. Primers d’Agost cap al Cadí!

Salut!

 




Blog creado con Blogia. Esta web utiliza cookies para adaptarse a tus preferencias y analítica web.
Blogia apoya a la Fundación Josep Carreras.

Contrato Coloriuris
Plantilla basada en el tema iDream de Templates Next