Non-stoppers!

Carles i Toni ja són Non-stoppers, ja que han aconseguit acabar la dura prova dins la categoria de plata. Segons comenta Toni, la segona etapa ha estat dura i s'ha agut de suar, però tot ha anat bé.

Esperem els vostres comentaris..

Objectiu assolit. Quin serà el proper?

10 comentarios

[TONI - 02 de julio de 2008 - 17:46]

Les conclusions a les que arriba en Carles a mi em fan pensar en el conte següent:

Diuen que el Diví se sentia sol i va decidir crear l'ésser humà. Però va témer que aquest trobés la clau de la felicitat i que llavors deixés sol al Diví.

Així que un dia en fer-se de nit, el Diví va començar a pensar on podria amagar la clau de la felicitat perquè l'ésser humà no la trobés.

Va pensar en amagar-la al fons del mar, però no el satisfeia perquè l'home acabaria baixant a les profunditats marines.

Va pensar en amargar-la en un caverna en lo més remot de l'Himalaia perquè l'home mai no trobaria aquelles terres. Però va témer que algun dia l'home arribés a aquelles alçades.

Després va pensar en amargar-la en el més remot de l'espai sideral. Però altre cop va dubtar si l'home seria capaç d'arribar fins als confins de l'espai.

Quan ja començava a sortir el sol va trobar la solució. L'únic lloc on l'home mai cercaria la clau de la felicitat seria en el seu interior.

Pau i herba

[Carles - 02 de julio de 2008 - 09:37]

Les reflexions que ens fa en Toni sobre les seves motivacions, vivències i sentiments en ocasió de la pedals de foc em recordant un petit conte sobre la relativitat d’allò que considerem important, que més o menys diu així:
Un ciclista que buscava la veritat va sentir dir que el guru més savi de tot l’Índia vivia al cap de munt de la muntanya més alta del país. El ciclista que buscava la veritat va pedalejar dia i nit fins el cim de la muntanya de la consciència que era increïblement costeruda i més d’una vegada relliscà i es copejà contra les pedres. Quan arriba al cim estava ple de rescates i molt cansat, però allà es troba el guru, assegut amb les cames encreuades davant de la seva cova
-Oh, guru savi –diu el ciclista que buscava la veritat-, t’he vingut a trobar per preguntar-te quin es el secret de la vida.
-Ah, si, el secret de la vida –diu el guru-. El secret de la vida és el cant de la mallerenga carbonera quan ha post els ous.
-El cant de la mallerenga carbonera quan ha post els ous?. He pujat fins aquí dalt per descobrir el sentit de la vida i em dius que es el cant d’un ocell?!.
El guru s’arronsa d’espatlles.
- Doncs potser no és el cant de la mallerenga carbonera quan ha post els ous.

CONCLUSIÓ: El secret de la vida es una qüestió molt relliscosa. A més, no a tothom li ha d’agradar el cant de la mallerenga carbonera
Salut i força.

[TONI - 01 de julio de 2008 - 20:30]

Roger,

Agrair-te el teu comentari. En la meva opinió el que hem fet no és res de l'altre món tenint en compte que hi ha gent que ho ha fet abans i en molt menys temps.

Ara que ja fa dos dies que hem fet la cursa, el cert és que el fet d'haver-la acabat no em fa sentir res d'especial. Això comparant-ho amb fa tres setmanes enrera que vàrem decidir apuntar-nos a la marxa. Aleshores tot era motivació, pensar en la cursa, en el què s'havia de preparar, quina era la millor preparació física, etc., fins el darrer dia abans de sortir de casa. Fins i tot el darrer sopar, repassant mentalment totes les coses a fer vista la duresa amb que es qualificava la cursa. Potser el "pre-cursa" m'ha fet sentir més viu que la "post-cursa".

Durant la marxa vaig tenir moltes vegades el pensament que era possible aconseguir-ho. De fet, potser era l'únic que tenia en el cap. Quan arribava als controls havia de signar i posar l'hora d'arribada. A cada control que vaig passar vaig haver de demanar sempre l'hora perquè és que no en tenia ni idea. Per a mi el realment important era arribar.

N'estic molt convençut que si tu, en Marc i en Pep us hi haguéssiu apuntat, l'hauríeu fet com nosaltres.

En fi, ja aniré publicant coses que recordi.

Avui entrenament de 2000 mtrs nedant.

Pau i herba

[Roger - 01 de julio de 2008 - 13:08]

Toni,
T’he de felicitar de nou; aquest cop per la crònica i, sobretot, per les reflexions. Per mi és una apologia als valors autèntics – De l’esport, però també de qualsevol altre àmbit, com per exemple el professional...

Sempre he cregut que l’afany de superació és un valor molt legítim. Però també m’he adonat sovint que l’afany de superació pot desencadenar fàcilment en un esperit competitiu ferotge. Aquest el trobo molt perillós, i les vegades que l’he pogut experimentar en primera persona (en qualsevol àmbit), sempre m’ha deixat una gran sensació de buidor. Jo no crec en guanyadors ni perdedors; però he de reconèixer que aquesta és una postura difícil de mantenir en la societat d’avui.

Jo de la Catallaràs me’n vaig anar satisfet, sí. Però vull creure que aquesta satisfacció no ve donada per una posició o altra; encara que això és qüestionable des del moment que tinc la necessitat de “publicar” una o altra posició al blog. Jo no sóc l’exemple en aquest cas. Tu i en Carles sí.

Ara mateix estic a l’aeroport, i en el curt temps d’espera no he pogut evitar la temptació de mirar el blog, per si hi havia alguna nova crònica vostra sobre la pedals de foc i les vivències que heu tingut. Em teniu molt engrescat i de veritat que m’heu fet viure la vostra proesa gairebé en primera persona!!

Si us plau, més anècdotes i reflexions.

Gràcies
Roger

[TONI - 01 de julio de 2008 - 11:21]

Roger, voldria felicitar-te pel teu segon lloc a la Catllaràs. En cap cursa de les que he anat mai he tingut el privilegi d'anar al costat del primer, ni tant sols de quedar segon. Això sí que és autèntic. Experimentar la sensació de ser uns dels millors.

Precisament vaig experimentar una sensació oposada a la teva que és la de sentir-se insignificant. Dels +- 330 participants que vàrem prendre la sortida, jo sempre vaig estar dels 290 per darrera. Hi havia un nivell que enriu-te'n del Cabrerès, la més llarga que jo havia fet fins ara.

El diumenge mentre dinàvem un noi, que s'havia retirat abans del km 30 perquè havia perdut una lentilla, ens va explicar que des de la sortida a Vielha fins al túnel (3,77 kms amb un desnivell de 400 mtrs aprox)era dels que encapçalava la cursa i pujaven amb el plat gros. Jo ja anava amb el plat petit.

Estic content d'haver fet aquesta ruta. He passat per llocs que segurament mai no hi hauria passat.

He gaudit d'estones molt variades: d'estar amb mi mateix, d'escoltar els altres, de gaudir de la meravella dels paratges, del soroll de l'aigua, del vent, de sentir com regalima una gota de suor, escoltar el córrer de les sargantanes, de veure cares de patiment, cares d'alegria, etc.

De molt variat i divers.

Per exemple: la pregunta que més es feia en els habituallaments era a quina hora havia passat el primer.

Jo em vaig dosificar molt. Vaig estar molt conservador (baix risc, no cansar-me - baixa rendibilitat, moltes hores).

M'ho he passat bé perquè en cap moment he sentit que no podia més.

Per a mi un moment d'alegria immensa va ser arribar a Espot. Havent fet 150 kms, de ser l'etapa dura, de saber que ja parava i que em trobava bé i que ja em quedava només la mitat dels kms fets.

Un altre fet que em va motivar molt varen ser els vostres missatges. Esperonaven a continuar endavant, a poder-vos enviar la foto del proper coll, de saber que hi havia algú a qui l'interessava el que estàvem fent.

En definitiva, que ja tenim el qualificatiu de non-stoppers, que segurament en breu podrem ensenyar-vos.

En Roger demana quins nous reptes tenim per endavant. Els meus reptes eren poder coronar abans que en Roger o en Marc, qualsevol dels cims que habitualment fem però això ja sé que és missió impossible. Esteu massa forts.

Pau i herba

[Roger - 30 de junio de 2008 - 23:16]

Gràcies Carles per compartir les teves vivències amb aquests cròniques tan sucoses. Quin privilegi haver compartir jornades amb aquests personatges tan enriquidors i il•lustres!

La vostra proesa es va fent més i més gran a mesura que passen els dies. Ara començo a concebre (però només molt remotament) el que heu aconseguit aquest darrer cap de setmana. Per exemple, pujar el coll del Triador (1100m en 10km?), a les 16h de la tarda, a ple sol i després de 100km i 3000m acumulats en un mateix dia!!!! Però si el pobre xaval de 20 anys és un mortal – Sou vosaltres que sou unes màquines!!!!

Si us plau, més anècdotes! Toni, volem la teva crònica! La vostra proesa ha de portar cua
-roger

P.D. Segur que, tal i com indica en Carles, heu format un equip formidable. Part de l’èxit també es pot atribuir a això i a molts altres petits detalls, oi?

[Carles - 30 de junio de 2008 - 14:47]

Com que encara em dura l’estat d’eufòria per haver aconseguit acabar la pedals de foc voldria compartir un seguit de curioses anècdotes
-En les sortides del dissabte i del diumenge al principi anaven últims, jo que em considerava mínimament preparat, vaig patir una severa cura d’humilitat. Gracies a les moltes punxades, trancades de cadena, o caigudes a poc a poc delatàvem posicions. Desprès varen anar caient els que havien fet un excés en la sortida. Tanmateix tinc plena consciencia que som un xitxarel•los comparats amb els participants
d’elit.
-En les converses amb altres corredors vaig constatar la insignificança del nostre currículum. Qui no havia fet la titans desert, havia participat a la quebranta huesos i coses per l’estil. Hi ha mons que fins que no els descobreixes et penses que son irreals.
-Penso que amb en Toni ens varem complementar a la perfecció. Ell portava el rot buc i era el guia, tenia molt clar que calia dosificar-se i va saber mantenir un ritme constant. Cal felicitar-lo perquè seguir la ruta no era gens fàcil, doncs hi havia molts canvis d’itinerari.
-En Vicenç i en Rebollo, ela altres dos non-stoppers d’Arenys de Mar varen fer la ruta d’Or i varen trigar 18h 30’. Un temps excepcional donada l’exigència del circuit.
Salut i força.

[Carles - 30 de junio de 2008 - 14:22]

Una de les sorpreses de la pedals de foc ha estat la galeria de personatges que he tinc el privilegi de conèixer durant les llargues hores de la travessa. Pel seu valor simbòlic o existencial us en destacaré cinc
El manco: Per increïble que sembli un dels corredors participants li faltava el braç esquerre. Em sembla encara impossible que amb una sola mana al manillar pogués fer un trajecte tant exigent, especialment en les baixades.
El guanyador: En arribar a Vielha varem tenir la sort de veure el primer classificat de l’etapa que va fer el circuit amb 11h 30’. De tant sec i escanyolit, semblava un pres d’un camp de concentració a finals de la segona guerra mundial. Solsament era pell i ossos, però damunt la bici volava.
El tirat: En l’ascensió al Triador , a les 4 de la tarda quan el sol picava de valent, hi havia tirat a la cuneta un noi d’uns 20 anys que movent el cap anava repetint una i altre vegada “això es inhuma” “això es inhuma”
La lesionada: quan pesàvem per la ruta de l’aigua varem coincidir amb una ciclista que estava plorant pel dolor que li feia el coxis per una forta caiguda. No obstant el seu intens patiment tenia la voluntat de continuar pedalejant.
El gras: En diferents ocasions varem coincidir amb un senyor de la meva edat però amb una prominent panxa, era sorprenent veure com tirava no obstant el seu pes exagerat..

Salut i força.

[Roger - 29 de junio de 2008 - 21:30]

Que bèstia!! BRUTAL – Enhorabona, Toni i Carles. Us ho mereixeu. Només vosaltres sabeu la dificultat del repte; i els terrestres us admirem ara més que mai. Felicitats, de debò.

Un cop superat un repte tan singular, jo també em pregunto quin al•licient tindreu ara per agafar la bici i tornar a fer rutes “populars”... O quina travessa us podrà cridar l’atenció, un cop superada aquesta. En definitiva, em pregunto quin seran els nous reptes, un cop tocat sostre 

Bon descans ara
- roger

[Carles - 29 de junio de 2008 - 20:58]

Amb fa molta il.lusió haver-me guanyat el privilegi de ser un non stopper.
Despres fer el primer dia 15 hores en bici avui ha estat una jornada molt més sua amb tan sols 4h. 30' de rodatge a un ritme bastant més alt. Superar el Coll de Serreres(Carles), el cami d'aigua, el Coll de Sant Salvador(Carles), el Coll de Paranera(Carles), el Coll d'Oli(Toni), el Coll del Triador(Toni), el Coll de la Portella(Toni), el Coll de l'Eixol(Toni), el Coll del Calvari, el Refugi de Montgarri(Carles), el Pla de Beret(Carles) ha costat molt d'esforç i molta suor.
Personalment ha estat un experència enriquidora per les persones que hem conegut, per les experiencies viscudes i pel paissatge que hem descobert.Esportivament ha estat una fita cabdal doncs mai havia fet tantes hores ni tan intenses damunt la bici.
Garcies pel vostre suport. Salut i força.