Triatló

El MCT al podi de la Ironman 70.3 per relleus

Ahir en Marc, la Laia i jo vam participar a la Ironman 70.3 de Calella – Barcelona amb l’equip Kobe Team a la categoria de relleus mixtes. En Marc, que corria, va arribar expressament d’Alemanya on està fent el Doctorat, i anteriorment havia estudiat a la ciutat japonesa de Kobe que donava nom a l’equip.

El dissabte al migdia anàvem a buscar les inscripcions i vèiem l’ambient; Calella era triatleta i Ironman era una marca visible per tot arreu. A la tarda portàvem la bicicleta al parc tancat, sopàvem aviat i intentàvem descansar. A les 5 sonava el despertador, esmorzàvem i cap a Calella per aparcar i estar preparats per la sortida de la Laia a partir de les 7. La música i els més de dos-mil triatletes amb neoprè a la sorra davant la zona de bicicletes creava un ambient espectacular. La Laia sortia al grup de 45’ per indicacions de la organització, i anava avançant molta gent. El mar, a diferència d’altres edicions, estava força pla. Amb 23’ sortien els primers PRO, uns taurons que acabaven de nedar els 1.9kms i corrien cap a les bicis. Amb un temps de 38’, clau per la bona marca global, la Laia pujava corrent cap a la zona de transició.

La part de bicicleta era on més temps es podia perdre. A Collsacreu i dalt de la Costa del Montseny els temps eren els esperats, i calia fer una tornada ràpida. Gairebé tota la cursa anava agafat a baix del manillar per estar més concentrat. Al final mitjana de 31km/h i 2h 53’ per fer els 90 kms.

En Marc era una garantia corrent. L’anàvem veient i animant, a aquella hora ja feia força calor però el ritme que portava era molt bo. Va clavar un 1.28’ per fer la mitja marató i vam entrar a meta eufòrics, corrent agafats de la mà.

El temps final, sumant les transicions, era de 5h i 5', resultant ser el millor temps de la categoria.

Felicitar a tots els triatletes per l’ambient i l’esforç. En especial a un home austríac guanyador del grup d’edats 75-79, que havia entrat a meta amb 8h 29’ i 54’’, a 6’’ de quedar fora de cursa per temps. Tothom es va aixecar per ovacionar-lo, i va voler dir unes paraules: “Entreno cada dia, però això no fa que cada dia sigui més ràpid, sinó més vell.”

Gràcies a tots per els ànims! Fins aviat

Ande está Wally?

Foto dels 234 que varen acabar el Swissman.

L'Uci ha confirmat que qui trobi en Wally tindrà accés al sopar del xiringuitu.

TRIATLO DELS ARENYS

Diumenge passat, l’Andrew i en Toni varen participar al 1r triatló de muntanya que es feia a Arenys.

El dia no acompanyava massa. Estava núvol, però la temperatura era excel·lent per fer esport.

El tram de natació va ser ràpid i l’Andrew, malgrat sortir darrera d’en Toni, va ser més ràpid a la transició i va posar-se per davant tot pujant riera amunt.

Ràpidament caçat abans d’arribar a Can Jalpí. Feia goig passar per la riera d’Arenys de Munt sense cap cotxe, només per a les bicis.

En el camí dels mosquits en Toni va començar a perdre metres respecte dels que estiraven el grup i és passat per bastants corredors. Sort dels ànims que em va donar la Montse abans d’arribar al camí del Corral.

La baixada dels Xurribikers amb molta cautela. I encara amb més cura des del Pollastre fins al Remei, al camí hi havia molta sorra i en una corva una mica més i en Toni va a terra. Volia presentar candidatura a l’estatueta més desitjada enguany? L’Aristodem.

Un cop arribat a Lurdes d’Arenys, la baixada per la riera també era espectacular, sense cotxes ni gent pel mig.

I comença el tram de la cursa a peu. L’Andreu arriba un xic enrraderit respecta en Toni, però la seva capacitat atlètica li permet restar metres respecte d’en Toni a cada quilòmetre que cau.

Tot just tombar al Caprabo la distància és ínfima. En Toni apreta el pas, amb la poca força que ja li queda. L’Andrew ve per darrera llançat. S’acosten a la baixada de la Riera i gairebé estan a tocar. De la riera en surt primer l’Andrew, apretant de valent, encarant el darrer giravolt, ho té tot de cara per arribar primer, però, ai làs! s’entrebanca i cau. En Toni que ve per darrera, sent una veuta que li diu: "uneix-te a mi, al costat fosc de la força", i apreta el pas per avançar, és una oportunitat única per tornar a guanyar l’Andrew.

Però quan ho tenia tot de cara, s’atura i ajuda l’Andrew a posar-se dret, s’abracen i creuen l’arribada plegats.

Esperem que l’any vinent tornem a tenir una triatló a Arenys.

HALF-CHALLENGE 2012

Aquest matí 3 mallarengus han participat a la 4a Half-Challenge de Calella.

Amb molts de nervis al principi per ser la primera mitja distància d'en Melcior i de n'Andreu.

La primera part del trajecte ha estat coberta amb dificultats per en Melcior, però després ha reaccionat amb un tram de bicicleta ABSOLUTament impressionant.

En el tram a peu, n'Andreu ha aguantat el tipus davant l'embranzida d'en Melcior. En Toni feia aigües per tot arreu i s'allunyava d'ells.

Malgrat que no hi ha confirmació oficial, els dos primers llocs estan molt disputats. Caldrà veure si el decalatge de sortides atorga el lloc a un o a l'altra.

TRIATLO DE BLANES

A manca dels resultats oficials, el que sí que ha estat clar és l'ordre d'arribada dels 3 cracks de la foto.

En Ricard, com sempre, manté un estat de forma molt alt. Sense despentinar-se ha assolit un molt bon temps.

En Toni ha arribat en segon lloc, i l'Andreu ho feia poc després.

Més comentaris més endavant.

LA MACCHINA A PUNT

a la una de la tarda la bici ja es al seu lloc. les bosses de bici i correr penjades al 1990.

tot preparat per la cursa de dema. l’inici a les 7 del mati.

HO HAVEU VIST? ... LA MARE QUE ...

Davant la denúncia d'un mallarengo que si no s'entrenava o què passava, el departament d'investigació d'El Full Parrokial va posar fil a l'agulla i hem descobert qui està entrenant i amb qui.

La foto és explícita. Sembla que alguns volen tenir un maîllot, però mallarengo o un altre?

Aquells que es preguntaven si s'estava descansant de cara a la primera gran cursa de la temporada, avui els hi desvelem que no, no s'està descansant.

 

ALTRIMAN

Ahir, 10 de juliol, a 1/4 de 12 de la nit, vaig esdevenir un Altriman.

La jornada va començar a 2/4 de 6 del matí. La natació feta en 1h 2', el 7è millor registre, va donar pas a la bici. 195 kms amb un xic més de 5000 mtrs de desnivell pels amb 6 colls i 1 port (Pailhères). 10 hores de bicicleta i entrada en el lloc 57. Finalment la marató amb 600 mtrs de desnivell feta en 5h 47', entrant en el lloc 63.

Només 89 participants vàrem prendre la sortida.

DECEPCIÓ A VITÒRIA

A les 7 del matí agafo l'autobús per anar cap al Pantà d'Ullibarri per fer la part de natació i la primera transició.

A mig camí del pantà, noto un fort moviment intestinal. Això ja és normal. Però un cop para l'autobús me'n vaig corrent, una manera de dir, cap al lavabo. La descomposició és gran i ja no m'en moc fins gairebé 1/4 abans de començar la cursa.

Per un moment he pensat de no prendre la sortida. Però decideixo continuar tot guiat per la veu que em deia: "no pots abandonar".

He fet els 4 kms. i tot just arribat a la transició he hagut de tornar al lavabo. Ja no sé què era el sortia, segurament l'aigua que m'he empassat del pantà.

Decideixo agafar la bici i que sigui el que en Leònides vulgui. Tot just sortir trobo el primer avituallament i agafo un plàtan i l'Isostar. Al cap de 3 kms m'he hagut d'aturar al marge. No podia aguantar més. Un parell de quilòmetres més i ara m'he d'ajupir en un camp de blat. 20 quilòmetres molt a poc a poc, intentant aguantar. Gràcies al Recupat-ion m'he refet un xic i m'he permès apretar una micar, fins arribar al pavelló Buesa Arena on he abandonat. No podia menjar res sense el risc de treure-ho. Encara em quedava una volta de 70 kms en bici. He decidit retirar-me.

No sé si ha estat el plat de mongetes que vaig menjar al vespre o l'esmorzar del matí. Encara que els metges que m'han atès no descarten que sigui el fet de portar el maillot de la selecció espanyola "la roja".

És la primera triatló que abandono. Ha estat un cop dur per la moral i caldrà aixecar-me per afrontar amb garanties el darrer entrenament abans la gran prova del Pirineu.

L'experiència Zarauz

... la segona transició la faig una mica més ràpida. Vorejo un edifici i baixo una rampa. Ja sóc al "malecón". Quedo acollonit. Impactat. Un altre passadís de gent aplaudint, animant, cridant... ostres, avui em sento el rei.

Una primera passejada pel "malecón" i altre cop cap a dins del poble. Un altre bany de masses. L'adrenalina em surt per les orelles. No sento cap mena de dolor. Vaig a ritme de 4'15", "però si jo no he corregut mai així", penso.

Els carrers a vessar de gent. Els hi miro les cares, estan contents, motivats. No importa que siguis un xixarel·lo, t'animen com al primer. A la fi surto del poble i puc baixar el ritme. A aquest pas hagués abandonat a la primera volta. Hi ha una zona deserta d'un parell de quilòmetres i m'agafa el mono de gent. He abaixat el ritme i necessito motivació. Torno a entrar al malecón, aquesta vegada per la banda contrària i altre cop gent i més gent fent un passadís. Les terrasses dels restaurants i bars plens de gent, no fa mal temps, aplaudint i animant. Agafo la primera goma de les 3 que s'han de fer. I torno a entrar al poble. Qué gran que és això. No puc fallar, he d'acabar. La veritat és que em trobo bé, no abandonaré perquè física i mental estic bé. Torno a omplir el dipòsit d'energia emocional i enfilo la segona volta. Quan veig la tercera goma, la darrera, sento una gran emoció. Ja només em queden 2 quilòmetres per acabar. La gent va cridant el meu nom: "aupa, aupa, Antoni, que ya estàs macho. Eres un campeón". Ja em queda poc per sortir del somni i tornar a la crua realitat de ser un xixarel·lo. Abans de tornar a entrar al poble trobo un noi que des que he sortit en bici no ha parat d'animar amb un megàfon. És fàcil reconeixe'l. Em paro i l'aplaudeixo i li dono les gràcies, s'ha passat 5 hores animant al corredors. Em respòn: "eso vosotros, que sois los grandes".

Quan la gent et veu que portes la goma de color blanc, la darrera, et felicita, t'aplaudeix, et fa sentir únic, et sens gran. El millor estimulant via l'oïda. El més gran calmant via la vista. No sento el dolor, no estic cansat, el meu cervell està embriagat d'emoció, d'alegria. Les endorfines m'han pujat al núvol, corro un pam per sobre l'asfalt. Em resten 500 metres, els vull assaborir, aquest seria l'estat ideal. Estic borratxo, sí, ho admeto, borratxo de glòria malgrat que el meu temps final, 5h 17' és molt alt. Volia baixar de les 5 hores. No ho he aconseguit i altre cop en Leònides ha marxat cansat d'esperar. Malgrat tot, vaig millorant. He corregut el tram a peu sense parar-me cap cop, ni als avituallaments, i sense caminar. És la primera vegada que ho faig en una cursa de mitja/llarga distància.

Continuo en estat de xoc emocional. Descriure l'experiència de Zarauz és difícil sense sentir tota una glopada de sensacions al cervell. Sense que l'estomac faci un tomb cada vegada que hi penso. Una vegada a la vida s'ha de gaudir de l'experiència Zarauz.

Al vespre, sopar amb l'equip. Un bon "chuleton" per començar a recuperar, i després festa. (http://www.youtube.com/watch?v=P1XnnewhM1k)

com en el Tour

... de sobte miro endavant i el que al matí era un carrer amb dos carrils s’ha convertit en un passadis estret on dues bicis de costat no passen. Sembla com una etapa de muntanya del Tour. Els ànims de la gent fan pujar l’adrenalina. Els seus aplaudiments fan que s’abandoni tota la racionalitat. T’aixeques per anar més depressa.

En bici, per començar, es fan 2 voltes de 30 kms amb uns desnivells aproximats als de Collsacreu. En la primera volta em passen la mitad dels que havien sortit darrera meu, i en la segona l’altra mitad. És desesperant.

Aquest primer tram té llocs molt bonics, com ara la carretera de Getaria a Zarautz vorejant el mar.

A l’inici de la segona volta la gent encara anima amb més força. Saben que ja es va cansat, i no es pot defallir davant l’afició. Energies extres inmaterials. Injeccions de moral directes al cervell. Força emocional als quadríceps. Quan s’acaba la segona volta es continua cap a l’esquerra a buscar el "Alto de Aia". Aquí espera "el mur". Un tram d’uns 5 kms de pujada amb un parell de rampes de 100-200 mtrs ams un desnivell del 18-23%.

Quan arribo a la primera hi ha un munt de gent. Els crits m’esperonen, una veu em xiuxiueja a l’orella: "ara no pots baixar". Ningú ho fa. Tots els que estem pujant ho fem drets a 3 kms/h clavant les cames al pedal i empenyent ben fort avall. "aguanta, aguanta, que ya queda poco" va repetint la gent.

És increïble la quantitat de persones que hi ha en aquest tram. Corono el Coll d’Aia. Aprofito per menjar-me l’entrepà. La baixada és ràpida. No veig la meravellosa bista de Zarauz amb la badia al fons. Tampoc he escoltat el cant de la mallarenga. N’hi ha?.

L’entrada a Zarauz és espectacular. Gent a dreta i esquerra del carrer aplaudint, donant ànims per acabar els 82 kms- El meu temps ha estat el 279, però ara ja de menys corredors perquè n’hi ha de desqualificats i d’abandonaments. Encara em queda el més dur per a mi, però alhora serà el més emocionant ...

(http://www.youtube.com/watch?v=qlErcSMUtBU)

ZARAUZKO TRIATLOA '10

Córrer, córrer ... i més córrer. A les 9 esmorzar amb l’equip. A les 10 briefing a l’Ajuntament de Zarautz i recollir el pitrall. A les 11 dinar d’equip. A migdia ultimar els detalls: beguda, menjar, recanvis, espelmes, medalles de la Verge ... fins ara l’ambient és el normal de qualsevol triatló, participants per tot arreu i la gent local amb la rutina torbada. Els de l’equip ja m’han avisat però: "quan agafis la bici quedaràs acollonit".

Tot seguit cap a boxes, deixar el material ben preparat. Pujar a l’autobús per anar a Getaria, des d’on se surt nedant.

De moment el temps, malgrat estar ennuvolat, vol respectar-nos i no plou. La temperatura ideal, ni fred ni calor.

Arribo a Getaria. Els nervis són arreu, especialment a les cantonades. Qualsevol lloc serveix per fer-hi un riu. A la fi, un moment de repòs. El lloc és tranquil. Tinc un instant pel recolliment interior en mi mateix i l’aprofito per fer les pregàries tot demanant protecció i gràcia al tot poderós que em guia i em dona força. (http://www.youtube.com/watch?v=A3LSrcKksCo)

La mar està calmada, sóm en el port i les conegudes onades dels surferos no es veuen aquí, no serà fins més endavant, gairebé arrivant a Zarautz que no les trobarem.

Són 2/4 i mig de 2 i ja criden a les noies. Sortiran 1/4 abans. Quan els hi donen la sortida els aplaudiments ressonen dins la cala natural que forma aquesta petita platja al costat del port.

Ara ja ens criden a nosaltres. Els pros a la dreta i amb barret de color diferent. Hi ha tensió. Tothom està preparat per pitjar el botó del crono tot just s’escolti la botzina. El silenci és total, fa mal, tensa, eixordeix els timpans. El campanar del poble toca les dues. El toc de campana ressona ben fort. Claror enmig la foscor. Ja és l’hora. No sé com, però em sento alliberat, una mena d’energia m’envaeix. Sí, avui ell és aquí. (http://www.youtube.com/watch?v=piMODx-_KYk&feature=PlayList&p=4B083128AC010C42&playnext_from=PL&playnext=1&index=2)

Després de nedar 2,5 kms arribo a Zarautz. Arribo el 122 de 487 que hem pres la sortida

La platja és plena de gent. Les escales fins al box és un túnel de crits. Encara no m’he tret la son de les orelles. Transició un pèl lenta. Despenjo la bici del cavallet i enfilo cap a la sortida, fins a la línia on es pot pujar. Faig la primera pedalada i ...

IRONCAT '10

Puntual a les 7 del matí començava l’Ironcat a L’Ampolla. Un
matí bastant fred i amb molt de vent.

3,8 kms per nedar, amb unes onades que, a estones, costava agafar aire. 2 voltes a un circuit en forma de rectangle, i, per acabar, entrada al port i un parell de ziga-zagues pels molls fins a la zona de transició. He acomplert. 1h 2’. Dins del temps marcat.

I a començar els 180 quilòmetres de la bici. Pujadeta/baixadeta per anar fent boca. Passo una rotonda i ja enfilo cap a Camarles. Una altre rotonda i cap els arrossers. Encaro la primera recta. Ja em comencen a passar els bons. Si jo vaig a 40 kms/h, a quant van aquests? Ep, aquí hi ha gat tancat. No apretis que després s’ha de tornar i si el vent ara és a favor, després serà en contra. Dos girs de 45 graus, amb les seves rectes i directe cap a l’avituallament on hi ha el canvi de sentit. Confio en la meva estratègia. De tornada en bici, ja pica el vent. Cops de vent que si bado se m’emporten. Un gir i una recta. Tot seguit, puja pinyons que el vent apreta molt. El de davant meu va tombat com la vela d’un vaixell. La darrera recta abans la rotonda d’entrada al poble és infernal, la velocitat m’ha baixat fins a 16/18 kms/h. Una altre rotonda i ja enfilo cap al poble per completar la primera volta. A l’arribada hi ha gent que anima força. Primera volta he mantingut el promig que vull fer: 30 kms/h. En voltes successives el vent apreta molt més, fins un moment que he arribat a anar a 12 kms/h. A la 5a volta em doblen els primers, quines bèsties. Quan jo començo la darrera volta en bici, n’hi ha que ja estan corrent la marató. Els temps de pas de les voltes ha anat augmentant. No he mantingut els 30 kms/h de promig que volia. Al final 6h 45’ per fer els 180.

Començo la marató a conservar, però em trobo bé i faig un parell de voltes per sota de 6 minuts/km. Però a la 3a volta ja noto el cansament. 3 voltes de passa com puguis i a la quarta torno a engegar. En un avituallament me n’adono que només em queda 1 volta i mitja per acabar, llavors sí que decideixo cremar les naus.

A l’arribada en Leònides ja ha marxat feia estona. Ha deixat una nota que havia d’anar a Llavaneres tot passant pel Castanyer de’n Cuc, i no volia que se li fes tard.

Però jo ja sóc un IronCat.

MARATO DE BARCELONA - 1 ESGRAÓ MÉS

Puntual a les 8 em trobo amb en Xavi, un fondista de Pineda i un company seu de feina. Queda poc per la sortida i les il·lusions i la moral estan a tope. En Xavi farà de llebre. Té molta experiència acumulada en les seves cames i al coco.

 

A 2/4 de 9 es fa la sortida i llavors veig la quantitat de gent que ha sortit al carrer a animar, serà una constant durant tota la cursa, especialment als darrers 3 quilòmetres.

 

El pas pels quilòmetres 10, 20 i 30 han estat els correctes per arribar en 3h 30” i fins aleshores tot bé, cap problema, la il·lusió i la moral continuen intactes, i més veient que vaig bé.

 

Diuen els maratonians que a partir del quilòmetre 30 hi ha un gran mur. Un mur que en algunes ocasions es fa insalvable. En d’altres, superar aquest mur és molt difícil i complicat. Al quilòmetre 32 se m’ha fos el fusible del físic, ja no podia aguantar el ritme que marcava en Xavi. Durant gairebé 2 quilòmetres els he tingut a la vista però després han desaparegut. He intentat aguantar un ritme com he pogut, però al quilòmetre 38 el quadre del físic s’ha rebentat del tot. He hagut d’anar caminant molta estona, les cames em feien mal i cada petjada era una punxada de dolor. Però la il·lusió i la moral continuaven intactes. I malgrat el retard de 16 minuts, he acabat la meva primera marató. El temps final 3h 46’ 30”.

 

Vull donar les gràcies a en Xavi, ens ha portat com un rellotge suís, i això que no portava ni pulsòmetre ni GPS, impressionant. També agrair-li que hagi estat a la cursa car el divendres va patir una sotragada personal molt forta. Durant el trajecte tens molt de temps per pensar i segur que en molts moments ho ha tingut present però no s’ha desconcentrat. El millor homenatge és la dedicatòria de la carrera. També gràcies a en Joan, els darrers quilòmetres sort que corries/caminaves al meu costat. Hem tingut temps de planificar la resta de la temporada. I sí, hi ha il·lusió, molta il·lusió.

 

A PUNT!!!!

Ara sí que ja estic en capella. Aquest matí he recollit el pitrall i ara ja només cal esperar que arribi el diumenge.

Aquest matí he gaudit de les darreres instruccions del gran maratonià Arcadi Alibés. També espero les darreres lliçons del mític maratonià Carles Màgic (ja em diràs el número de compte per fer la transferència).

No estic nerviós però sí que tinc molt present que no acabar en 3h 30' seria un petit un fracàs. Malgrat això, un temps superior a aquest no serà tant decebedor que faci abandonar la temporada, si no que servirà per aprendre'n i superar els que vindran més endavant.

Aquest és el primer dels grans reptes d'enguany. Cal ser fort i, mirant enrera, sé que hi vaig bastant ben preparat. No vull deixar res a la sort, així és que, per aquells imprevistos que no controlo, he decidit portar recanvis de sabates, no fos cas que se'm trenqués un cordó o un sola. També porta una muda sencera, puc caure i estripar-me la roba. Un bidó de 5 litres d'aigua, per anar-me hidratant, puc tenir set entre avituallaments. Un lligament i una ròtula de titani per si em trenco. I no sé si alguna cosa més. Ah!!! i també porto una espelma i una estampeta de la Verge de Montserrat. Si se us acut quelcom més dieu-m'ho.

 

MITJA MARATÓ DE BARCELONA '10

Aquest matí, amb temperatura inferior al 5º C i amb lleugeres volves de neu de companyia, en Jose, en Ferran, alies "Brian" i en Toni, han participat en la mitja marató de Barcelona.

Les arribades han estat força compactes, com diu el gran Roger, només que separats per algun minutet. En Jose ha fet un temps de 1h 25’ 52", a un ritme de 4’05" /km. En Ferran, inscrit com a Brian, ha fet un temps aproximat de 1h 34', falta la confirmació oficial. En Toni, el darrer mallerengo, ha fet 1h 37’ 23".

Des d’aquí una forta abraçada i ànim per a En Roger. La cursa d’avui ha estat difícil però amb la preparació que portàvem s’ha fet molt bé. Així és que endavant!

" A ESTONES AMB EL PLAT GRAN A FONDO"

El matí es lleva fred, 4ºC aproximadament. La neu està gelada però no a nevat aquesta nit. Darrers preparatius abans d’agafar el cotxe i baixar a Ansó. De memòria repasso que no m’hagi descuidat res, no hi ha massa temps, començo a sentir els primers nervis a l’estómac. Hi ha grans corredors, especialistes de l’esquí de fons. Ni em plantejo en quin lloc quedaré, només que he d’anar a tope.

Un cop deixat tot el material al box i preparar-lo per a la primera transició aprofito per escalfar una mica. Quin nivell que té el personal.

Ja avisen a boxes. Puntualment comencen a cridar les noies. Passen per la catifa del xip per assegurar que funciona i després prenen posició sota l’arc de sortida. La tensió entre els participants ja es fa sentir. A la sortida de les noies tothom l’allibera aplaudint-les. Ara ja em toca, passo per la catifa i sota l’arc de sortida tinc a l’abast a les figures, els aspirants a guanyar i jo, el txitxarel·lo de torn allà al mig. 1 minut per a l’inici i per l’altaveu ressona: “triatletas, estáis a la orden del juez de salida”. I ja!!!!! És la segona vegada que ho escolto i em porta grats recors. La sortida és fulgurant. La gent surt amb el coet al cul i això que els primers metres són de pujada. Tot just giro i ja no veig als primers. Pujada i pla, pujada i baixada per l’interior del poble, un xic perillós per les llambordes. Tot just començo la 2a volta i darrera meu queden molts poc corredors. M’estic quedant l’últim. De cop, al meu clatell sento una respiració accelerada, més que la d’en Carles. A veure si treurà el cor per la boca!. Les 3 primeres noies m’acaben de passar. Enfilo la darrera volta i els primers ciclistes ja enfilen cap al refugi. Em veig fatal. Quan arribo a boxes per fer la transició en prou feines compto una dotzena de bicis.

En aquest moment difícil, necessito motivació. Què faria el gran mestre davant la dificultat? Ja ho tinc!!!!! Seguiré la tàctica del “copó energètic”. Un cop encaro la carretera per pujar cap al refugi, ja trobo el primer corredor: “nyam, nyam, copo energètic a la vista”. Ja en tinc un. No passa ni mig minut que ja en veig un altre. “A per ell”. Un altre revolt i dos més: “nyam, nyam”. L’objectiu és fer els 20 quilòmetres en 1h màxim. Vaig trobant grups de ciclistes més nombrosos. Algun intentar posar-se a roda, jo repeteixo el conjur del mestre: “segueix-me si pots”. Ja comencen les primeres rampes, els grups de corredors es fan més nombrosos. Jo vaig repetint el conjur i ... no hi ha pietat, un darrera l’altre, els que intenten seguir van caient. Sí Carles, quina il·lusió que fa venir de darrera i anar passant. Quan queden 5 kms per arribar al refugi, les cares dels altres ciclistes són bastant patètiques. Alguns ben vermella i pujant amb plat petit. Ara ja queda poc i poso en pràctica la segona part de la tàctica: Gigi!!!!!!!! Ostres, com van caient. Arribo a dalt pletòric, malgrat que ja em començo a sentir les cames. He aconseguit l’objectiu de pujar en 1h.

Just començo l’esquí i a la primera pujada noto les conseqüències de l’esforç de la bici. Tinc els quàdriceps garrativats. Què dur que es farà aquesta part. M’he d’aturar a l’avituallament. I aquí poso en pràctica la darrera part de la tàctica: ritme Fonseca. Ja no hi haurà cap més parada a l’avituallament. A ritme fins a completar les 2 voltes que manquen.

Estava content amb la cursa que havia fet, sobretot la part de bici. Però quan ho comentàvem amb el company d’equip em va dir que ell a estones havia anat a 36-40 km/h "amb el plat gran a fondo". Em vaig sentir molt fustrat. Però he fet una altre cursa i em serveix per anar acumulant "base" per al repte.

NO NOMES LA PARELLA 40 (2a part)

Puntualment a les 7, l’amo del refugi servia l’esmorzar. Els craks que participaven a la triatló havien dit que s’havia d’esmorzar 2h ½  abans de la prova: “qué quieres? Córrer con la sangre en el estómago? Es en las piernas donde tiene que estar.”.

A l’arribar a les pistes ens rep en Lluís Gavaldà (http://www.youtube.com/watch?v=oKCuZaYnjPI). La veritat és que això anima. El dia està bastant rúfol. Els núvols enteranyinen els cims més a prop i els més lluny. El Pedraforca, amb la seva magnificència, em recorda la importància de la prova. Cap a l’esquerra, les planes del Cadí, em fan venir a la memòria que a l’agost m’hi jugaré el 50% del Leònides. Començo a sentir les emocions dins meu. El cor batega fort.

De sobte, pels altaveus, sento l’himne del dia: http://www.youtube.com/watch?v=DixnDjsEta0. Ara sí que estic a punt.

Després dels preparatius, reunió tècnica i una mica d’escalfament, es dóna la sortida. El nivell és tremendo, tot i que estava a la 3a línia de sortida, en poc menys de 500 mtrs, ja m’han avançat com 15 corredors. La primera volta esquiant vaig bastant bé. A la segona unes caigudes inoportunes em fan perdre passada. Arribo a la primera transició i la meitat de les bicis ja no hi són. Ara bé el tram més complicat. Anar en bici per la neu no és gens fàcil. Caigudes, relliscades, la roda de darrera patina, una bona estona portant la bici al costat, etc. Però la segona volta és diferent. Malgrat això, els primers corredors a peu ja em comencen a passar. A la segona transició veig més bicis que mai, si que vaig endarrerit. Finalment acabo la cursa amb bones sensacions però no suficients. He millorat esquiant, he rebaixat 10 minuts respecte l’any passat. Corrent he fet el mateix temps. No puc comparar la bici perquè enguany eren 2 voltes, mentre que l’any passat només se’n feia 1.

La classificació ho diu tot: 7 de 8 de la meva edat i el 44 de 59 en categoria masculina. S’ha de millorar, i molt!

 

PRIMERA MITJA DE LA TEMPORADA

 

El matí s’alçava amb -1 grau a l’hora de sortir de casa. Fred glacial, cor ardent. Objectiu intentar baixar dels 1h 40’ com demanava en Carles. La primera ensopegada tot just dalt del cotxe: “M’he descuidat el Garmin” ara aniré a cegues. Encara no ha sortit el sol, i la temperatura és més baixa. Arribant a les costes del Garraf marca -2 graus. Quina por. Fent la cua per recollir el pitrall, segona ensopegada. M’he descuidat el xip. Ara no podré tenir una manera certa de confrontar els cronos. 10 del matí la sortida puntual, poso en marxa l’altre crono que portava tot just travesso la catifa dels xips. He localitzat el globus del ritme d’1h 40’. He d’aguantar-li el ritme. Ja no fa fred, la temperatura continua baixa però no va fa massa vent i no tinc la sensació de fred. Vaig passant quilòmetres i aguanto el ritme amb el del globus. Ara toquen 2 kms de pujada, tot just fem la volta per tornar a Sitges, el del globus vol recuperar temps i imposa un ritme bastant fort de baixada. Al km 13 torna a incrementar el ritme perquè sinó no arribava en 1h 40’. És temps de xupito. Passem pel mig de Sitges, carrers, la pujada a l’Ermita, baixada al passeig. Km 16, la temuda baixada de forces comença a fer-se sentir. El del globus cada cop és més lluny. Se’n va, se’n va i no puc aguantar el seu ritme. Ja estic arribant al final del passeig i només em quedaran 2 quilòmetres per a l’arribada. Tot just agafant el passeig de mar les onades repiquen a la platja, contra els espigons. Fan so, música, sí, sí, és en Gigi que ressona amb força tot just passat el quilòmetre 19. Ja falta poc, no veig al del globus però sí els arcs de l’arribada. Km 20 en Fonseca imposa el seu ritme, sí, sí, més i més, endavant. Miro el crono i me n’adono que ja no superaré els 1h 40’ malgrat un últim intent. He entrat amb 1h 41’ 31”. Anant cap al cotxe he caigut que no m’havien donat cap samarreta. Tercera ensopegada, les donaven quan recollies el pitrall. Em faig gran.

 

De tornada cap al cotxe m’he trobat el que portava el globus. Li he comentat que havia incrementat molt el ritme. M’ha contestat que ho ha hagut de fer perquè no arribava amb el temps previst, però que els quilòmetres estaven senyalitzats malament i el seu Garmin li ha donat una distància final de 21,6 kms, ½ km més.

 

Estic content del temps fet en aquesta primera mitja de l’any i de la temporada.

Vaig cremant etapes pel Leònides. Diumenge vinent: triatló d’hivern.

NO SERÉ A L'EUROPEU :-(((

Un cop dutxat, m’apresso a veure els resultats provisionals ... El meu temps ha estat de 7h 59’ 47”. He aconseguit rebaixar les 8h i 9’.

La meva classificació en el grup d’edat és el 23, a 10 minuts del tall de la 20a posició. Quina desil·lusió!!! No he aconseguit la classificació directe per l’Europeu de l’any vinent. (http://www.triatlonvitoria.es/resultados09/grupos_mas-1.pdf).

L’experiència de Vitòria ja és història. He acabat i a la motxilla hi he carregat més experiència. Estic a un pas de la gran cursa, la dels mites, la de ser un Ironman.

Moments:

- A part d’en Johanessen, vaig veure un parell de corredors més que vomitaven pel camí.

- Quan era apunt d’acabar vaig veure una ambulància al costat del camí. Un corredor estava estès a terra, tapat amb una manta tèrmica. Com vaig recordar els entrepans que m’havia menjat anant en bici.

- Quan era dins del vestidor, va entrar l’Abilio, acompanyat per un amic que li repetia: “Te sientes bien? seguro que estás bien, Abilio?”. El pobre Abilio no tenia benzina. No podia ni asseure’s. Va anar al lavabo. Si va estar força estona. Per un moment vaig témer que no s’hagués desmaiat dins. Va sortir i va entrar a les dutxes. No varen passar ni 5 minuts que estava vomitant al lavabo.

- Al número 71 ja no li vaig veure més el pèl.

- La noia que s’havia deixat el pitrall és una de les top 10. Va poder córrer perquè li varen portar el pitrall al darrer minut.

- Quan ja sortia del pavelló per anar a recollir la bici, entrava el noi que el primer dia no em va voler explicar el traçat de la bici.

Arribar a aquesta fita m’ha costat uns quants mesos. He fotografiat alguns dels valors que estan penjats a les portes del Buesa Arena. Tenint-los tots es pot començar qualsevol repte. Però per acabar el repte n’hi ha dos que són únics: mètode i cap.

Dissabte que ve ens veiem a Les Angles. Faré la prova del Capcir, una triatló olímpica i després a entrenar per la primera gran fita de la temporada mallarenga.