La llibreta virtual.

Un cop dutxat, m’apresso a veure els resultats provisionals ... El meu temps ha estat de 7h 59’ 47”. He aconseguit rebaixar les 8h i 9’.

La meva classificació en el grup d’edat és el 23, a 10 minuts del tall de la 20a posició. Quina desil·lusió!!! No he aconseguit la classificació directe per l’Europeu de l’any vinent. (http://www.triatlonvitoria.es/resultados09/grupos_mas-1.pdf).

L’experiència de Vitòria ja és història. He acabat i a la motxilla hi he carregat més experiència. Estic a un pas de la gran cursa, la dels mites, la de ser un Ironman.

Moments:

- A part d’en Johanessen, vaig veure un parell de corredors més que vomitaven pel camí.

- Quan era apunt d’acabar vaig veure una ambulància al costat del camí. Un corredor estava estès a terra, tapat amb una manta tèrmica. Com vaig recordar els entrepans que m’havia menjat anant en bici.

- Quan era dins del vestidor, va entrar l’Abilio, acompanyat per un amic que li repetia: “Te sientes bien? seguro que estás bien, Abilio?”. El pobre Abilio no tenia benzina. No podia ni asseure’s. Va anar al lavabo. Si va estar força estona. Per un moment vaig témer que no s’hagués desmaiat dins. Va sortir i va entrar a les dutxes. No varen passar ni 5 minuts que estava vomitant al lavabo.

- Al número 71 ja no li vaig veure més el pèl.

- La noia que s’havia deixat el pitrall és una de les top 10. Va poder córrer perquè li varen portar el pitrall al darrer minut.

- Quan ja sortia del pavelló per anar a recollir la bici, entrava el noi que el primer dia no em va voler explicar el traçat de la bici.

Arribar a aquesta fita m’ha costat uns quants mesos. He fotografiat alguns dels valors que estan penjats a les portes del Buesa Arena. Tenint-los tots es pot començar qualsevol repte. Però per acabar el repte n’hi ha dos que són únics: mètode i cap.

Dissabte que ve ens veiem a Les Angles. Faré la prova del Capcir, una triatló olímpica i després a entrenar per la primera gran fita de la temporada mallarenga.

Enfilo per entrar al Buesa Arena. La primera de les 3 vegades que he de passar-hi abans d’encarar la recta a meta. Quin neguit, però ja només em queden 3 hores, pel cap baix. Miro el crono, aviat farà 5 hores que m’he llençat a l’aigua.

Els primers quilòmetres els faré tranquil, he de recuperar les cames de l’esforç de la bici. És la primera volta al circuit i me l’he de conèixer.

Tot just surto del pavelló noto l’escalfor del sol que està caient. Tranquil, de moment és suportable. Primer quilòmetre i primer avituallament, buuuuuuffffff, el que em queda encara.

Mica en mica he acomplert la primera volta (56’). Torno a entrar al Buesa i, per uns moments, gaudeixo de la fresca que hi fa.

Començo a notar els genolls. Recordo els ensenyaments de’n Leònides. Torno a agafar el ritme. Em comencen a passar altres corredors, aquest cop 2 del meu grup. Maleït sigui el meu ritme. Ara em passa en Johanesenn, és l’únic danès que hi participa i és fàcilment reconeixible. Faig el cor fort (http://www.youtube.com/watch?v=p7aaynDhaVc).

Ja no sé en quin lloc vaig, no puc perdre aquesta gran oportunitat. “Som-hi, som-hi, va, va” em crida l’Aristodemus.

Segona volta (1h 3’). Encara hi sóc, puc acabar abans de les 8h 9’. Si més no, aconseguir aquest objectiu.

Ep, en Johanessen s’ha aturat, està ajupit i comença a vomitar. No està acostumat a la calor.

En la tercera volta em passo molta estona corrent sol. No he pogut passar a més de 4 corredors, mentre que a mi me n’han passat un munt. Enfilo la penúltima recta en solitari. Passa un cotxe pel costat i comencen a animar. Tombo a la dreta i ja veig el Buesa, enfilaré la recta d’arribada. Vaig saludant als que m’han estat animant agraint-los-hi tot el suport. Sí, sí, sí, aconseguiré baixar de les 8 hores, però per si de cas accelero que no fos que tingués alguna sanció de temps per la targeta groga.

Ja hi sóc. He acabat !!!! Ara em cal mirar en quina posició he quedat. Estic neguitós per saber si estic entre els 20 primers.

Començo el tram en bici. Em sento bé. No estic massa cansat. En els primers quilòmetres hi ha gent a les vores de la carretera que anima.

També em trobo amb ciclistes que han sortit a fer la botifarrada del diumenge, que quan els passes se t'enganxen. El trànsit no està del tot tancat. Motos d'oficials de la cursa amunt i avall. Tolerància cero amb xupar roda.

En la primera volta he d'aprendre'm el traçat i no vull gastar masses energies. Ja em comencen a passar corredors a unes velocitats molt altes. Aguantaran el ritme? Estic concentrat mirant la carretera, de sobte un soroll eixordidor darrera meu :"uuuuuuu", em passa un ciclista amb una cabra i unes rodes lenticulars. És el número 71, el seu ritme és brutal.

Van caient els quilòmetres, corredors del meu grup d'edat em van passant. Em començo a desesperar. No sé quants en porto davant, però calculo que no més de 20 encara.

M'acosto al Buesa Arena per completar la primera volta i torno a enfilar el pantà. Al Buesa ja hi ha més gent que anima i pels pobles que hi ha fins arribar al pantà també. Els que animen ho viuen: "Aupa, aupa, xavalote", "dale, dale".

El tram fins al pantà se'm fa menys pesat del que em pensava. Les cames les tinc prou bé. Ja he cobert la mitad del tram. Al començament de la segona volta ja no hi ha tants de corredors, però ara estant apretant moltíssim. Me n'han passat més del meu grup. Decideixo que a partir del quilòmetre 80 apretaré més. He passat un parell de noies de l'elit. I encaro el tram més sinuós del traçat. Tot era un pujar i baixar constant, sense massa desnivell però.

Els darrers 10 quilòmetres se'm fan eterns. Ja no sé on posar el cul. Ni tampoc els braços.

Ja veig el Buesa Arena, 4 quilòmetres i faig la transició. He fet els 120 quilòmetres en menys de 4 hores (3h 48'). No vaig tant malament.

Quan entro a la recta de boxes la gent continua animant. Ja hi sóc. No trobo el meu lloc. M'he equivocat de passadís, estic a l'altre costat, però decideixo penjar la bici a la barra i passar per sota per anar més ràpid. De sobte em trobo una jutge que m'ensenya una targeta groga. Havia d'anar pel meu passadís. Una segona groga i estaré desqualificat.

Començo la cursa a peu. 30 quilòmetres davant meu. Encara puc aconseguir baixar de les 8h 9'. Entro al Buesa i hi ha bastanta gent en una part de les graderies. "Animo, ánima, venga, venga campeón".

Ja sóc al tram final. Només queden 3 hores.

Després de vàries hores de cotxe arribem a Vitòria. Directament anem cap el Buesa Arena, lloc de recent bon record en el bàsquet blaugrana.

El lliurament de pitralls es fa amb puntualitat i després demanem com arribar al pantà on es farà la prova de natació i si és molt lluny. Un noi, de Vitòria, ens diu que no massa lluny, 10 minuts en cotxe. Li pregunto pel traçat en bici i em respòn que no m'ha de donar pistes si demà jo seré un competidor seu.

Tot anant cap el pantà, em dóna la impressió que fa bastanta pujada. En arribar al pantà resulta que allà és la "platja" de Vitòria. Moltíssims cotxes aparcats a les vores de la carretera.

I ja veig participants i bicis. Com sempre unes bicis impressionants, els corredors que fan por. Una altre jornada que tocarà patir. Un cop deixada la bici, cal arreglar alguns altres detalls i no oblidar res. Una paraula se'm repeteix en el cervell: "supervivència".

Aquest matí en Pep, en Carles i en Marc hem quedat per veure passar els halfers per Arenys. Allà un quart tocat de nou passava el primer, amb una Cervélo de triatló i a tota pastilla. Mica en mica anaven passant els triatletes, que ja havien fet els 1,9kms nedant a mar obert i es disposaven a completar els 90kms de carretera. Al cap de poca estona, sorpresa! En Toni passava per Arenys, segur que havent adelantat a molta gent de la sèrie anterior.

Després ens hem posat a la pujada de Sant Pol, on animàvem a tots els halfers, que començaven a acusar l’esforç. Al cap d’una estona ha passat en Toni, que ens ha comentat que havia estat involucrat en una caiguda i havia perdut uns cinc minuts. La seva cara era de normalitat total, se’l veia molt bé. Llavors hem anat fins a Calella, on hem trobat en Tendo i companyia del CC.Arenys de Munt. Al cap de poca estona passava en Toni (foto) que començava la mitja marató.

Finalment hem pujat cap el camp de futbol, situat al final d’una forta rampa que, en veure-la, la majoria de triatletes es cagaven en tot. Ha passat en Toni, que ha pogut saludar a la família. Era la zona amb més públic, que animava incansablement, i tothom ha quedat acollonit quan en Toni s’ha agenollat davant en Carles, que l’estava animant.

Toni, has triomfat, el MCT té un nou crack. Moltes felicitats! Ja ens faràs la teva crònica de la cursa..

Salut

La cursa constava de 3 especialitats: Esquí de fons (10 kms), BTT (5 kms) i cursa a peu (5 kms).

El meu resultat és decebedor. El 63è de la categoria masculina. El 67è de la general. El darrer del meu grup d'edat. (http://www.triatlo.org/competicions/edit_competicions.aspx?numero_car=947).

Però vist el nivell que hi havia d'esquí de fons, estic content.

En les curses que he participat darrerament, quedo astorat del nivell tècnic i físic dels participants.

Ha estat una experiència maca. I pel que he vist en general tothom n'ha quedat molt content.

Matí fresc, 7 graus a l’hora de començar la cursa, però molt bon ambient. Cares més conegudes i alguna amb moltes ganes de fotre-li canya. Malauradament ha quedat en això, en les ganes. Estan molt forts.

En Quini ha quedat el 12è amb un temps de 1h 29’. En Vicenç, de La Moto, 86è amb 1h 41’. Jo he fet el 116 en 1h 47'.

Encara queda molt per recórrer però ja m’hi estic acostant. Estic content perquè he rebaixat el temps respecte a l’any passat, malgrat que els 3 darrers kms eren més suaus que no pas l'edició anterior.

Entreneu-vos que després no serviran excuses de si fa tant de temps que no netejo la bici, que si avui he hagut d'anar a Madrid, i d'altres tipus.

Records d’en Quini a tota la penya d’Arenys de Munt. Està molt fort i té opcions de revalidar el títol de campió.

Aquest matí volia fer un esmorzar diferent als dels altres diumenges i se m'ha acudit d'anar a menjar l'entrepà a St. Joan de les Abadesses.

Aquest era l'aspecte a 2/4 de 9 del matí. Començava a nevar amb ganes.

Finalment han decidit anul·lar la cursa, però l'entrepà ja no me'l treia ningú.

La Triatló de Malgrat ha tingut bastanta concurrència, ja no només de participants, també de gent d’Arenys.

A l’espera de la classificació final, comentar que el meu temps oficiós ha estat d’1h, 5’.

Estic content del resultat assolit. He trobat el nebot d’en Pep en la primera pujada dura. Encara en quedaven un parell. A la baixada una noia m’ha fotut molta canya, baixava molt ràpid, i jo demà he d’anar a treballar.

Amb en Ricard ens hem tornat a veure en la carrera, jo ja anava de tornada i ell estava a punt de fer la volta. He de dir que m’ha deixat arribar primer.

Ja comentarem els resultats.

Pau i herba

Aquesta tarda he fet la triatló de Manresa. No havent vist els temps, puc escriure que he estat molt mediocre. La natació ha estat determinant. Nedant només feia que rebre cops, enfonsades i apunt he estat d’abandonar perquè tenia la sensació que m’ofegaria. La bicicleta ha estat patètica. Una transició molt dolenta i després un ritme d’allò més lent. Finalment el córrer també he fet un temps molt alt. Ho sigui que fins la propera. I demà m’espera en Mitjà per acabar-ho d’adobar.

En la foto El Parc de l’Agulla i darrera les muntanyes de Montserrat. Si m’ho arribo a pensar m’encomano a la Verge.

Pau i herba

Conten que un ratolí volia ser el rei de la selva. Però l’elefant va dir-li: "com vol ser el rei si jo et veig des d’aquí d’alt?".

Així que el ratolí es va enfilar damunt l’elefant i quan s’anava a posar la corona, uns micos enfilats d’alt d’una branca li varen dir: "com vols ser el rei de la selva si nosaltres et mirem des d’aquí dalt?".

El ratolí, empipat, va enfilar-se fins la copa de l’arbre més alt de la selva. Quan s’anava a posar la corona, unes cabres salvatges, enfilades en el pedregar d’una muntanya li varen dir: "com vols ser el rei si nosaltres et veiem des de més amunt que tu".

El ratolí no va dubtar un moment i va pujar al cim de la muntanya més alta de la selva. Un cop allí i segur que ningú el podria mirar de més amunt, s’anava a coronar rei quan uns ocells li varen dir: "com vols ser el rei si nosaltres estem per sobre teu?".

El ratolí se les va empescar per fer un globus i pujar amunt, molt amunt i estar per sobre de tots els animals de la selva. Quan va estar segur que ja ningú era més amunt que ell, llavors es va coronar rei, però allà dalt ningú el podia veure.

Pau i herba