Lhem feta grossa
Ruta de l’Ermità Non-stop 24h
Sortida, 08.08.2009 05:10h; arribada, 08.08.2009 23:45h
Total: 18h35’ (unes 15 hores “reals” sobre la bici)
DIVENDRES, 7 D’AGOST
Arribada dels ermitans a Castellar de N’Hug sobre les sis de la tarda. Benvinguda per part d’en Leònides amb tempesta intensa i continua; declaració d’intencions: “Si em voleu trobar a la plaça de l’església demà al vespre, no us ho posaré gens fàcil”
El briefing comença mitja hora abans de l’hora prevista; no si val a badar, i si es vol assolir l’objectiu, no es pot deixar passar cap detall per alt. Amb les primeres diapositives, es deixen veure les primeres cares d’escepticisme entre els ermitans; amb el xàfec que cau, tothom es pregunta per un pla B.
No hi haurà pla B. En el briefing es remarquen dos trams diferenciats: El primer és molt pesat. El segon és molt dur. Punt d’inflexió al km 90 (Pobla de Lillet), amb opció de retorn a Castellar de N’Hug.
Es marca l’objectiu de 18 hores, i es limiten els temps de pas per cada refugi: 8:30AM Merolla, 12:00PM Ardericó, 1:30PM Dinar (St. Julià de Cerdanyola), 4PM Erols, 7:30PM Rebost, 11PM Castellar de N’Hug.
El briefing dóna pas al sopar a la fonda. Menú de rigor amb poció màgica, regada amb Absolut. Es deixa escapar algun comentari respecte l’estat del temps: “Amb aquesta pluja, quin esmorzar que ens fotrem demà. No sé si truiteta o botifarra amb seques...” Retirada dels ermitans a les 11PM. L’endemà serà una jornada llarga, pesada i dura. Cal descansar i agafar forces.
Amb tot el neguit, alguns ermitans agafen el son ben entrada la matinada; només una cosa en ment: La glòria de ser els primers en fer la Ruta de l’Ermità non-stop 24h. No hi ha pla B.
DISSABTE, 8 D’AGOST
A les 4:45 els ermitans es presenten puntualment a boxes per recollir les bicicletes i desfilar cap a la línia de sortida.
Contratemps sever: En Toni s’ha deixat les sabatilles a Arenys. Malauradament qualsevol alternativa potencial resulta estèril, sobretot tenint en compte que són les cinc de la matinada. L’organització es presenta del tot inoperativa. No hi ha res a fer; desafortunadament en Toni no podrà prendre la sortida.
A les 5:10 es dóna la sortida a la plaça de l’església. La temperatura és força agradable. El cel és serè, els estels i la lluna es deixen veure amb tot el seu esplendor, i s’erigeixen com a únics testimonis de la l’expedició, finalment formada per en Tendo i Santi (en representació del CC Arenys de Munt), Carles i Roger (en representació del Mallerenga Carbonera Team)
Els primers quilòmetres es fan molt lents. És negra nit, enfilem cap a Sant Joan de Cornudell i arribem al Santuari de Montgrony, on la pista deixa pas a un GR molt poc ciclable que es deixa caure cingleres avall fins al Coll de Parnidella. L’expedició corona la Collada de Grats tocades les 7 del matí, després d’afrontar una paret de 100m de desnivell en pujada vertical (bici al coll). Recompensa: Vista impressionant del Collsacabra i el Montseny al sud-est, amb el perfil nítid de les Agudes, Turó de l’home i Matagalls. Foto obligatòria i primera baixada dura amb molta pedra. Al final del descens, carretera fins al primer refugi de pas: Merolla. Segell de pas i esmorzar ràpid. Són les 8:15 quan l’expedició enfila cap a Collet de Fatjaneral; primera pujada mínimament ciclable; curta però exigent. Els 50 metres finals es fan amb la bici al coll, tot seguit planejant per un corriol divertit amb vistes espectaculars des del Bellmunt (a l’est) fins als Rasos de Peguera (a l’oest). Es divisa Sant Jaume de Frontanyà al fons de la vall, als peus de la imponent Serra del Catllaràs; següent repte de l’expedició. El descens es fa força ràpid, tot i que igual d’exigent que l’anterior degut al terreny pedregós. Deixem l’ermita de Sant Llorenç de Corrubí a la dreta i baixem fins a la baga de les planes per iniciar un breu ascens d’uns 200m de desnivell. El “breu” ascens es converteix en una pujada llarga i dura degut al fang provocat per la intensa pluja de la nit anterior.
A Sant Jaume de Frontanyà toca el segon avituallament. En Santi aprofita per posar oli a la cadena, i l’organització per passar el primer comunicat a Ràdio Ruta: “Són les 10 del matí. L’expedició avança mitja hora per sota del temps previst”.
Pujada a la Creu de Melasa de forma no compacte, amb els ermitans rodant ja de forma dispersa. Reagrupament per afrontar, bici al coll, la paret que ens porta fins al cap de munt del pla del Genai. Estem a quota 1500, i ja es respira el Catllaràs més genuí: Prats verds, tranquil·litat absoluta i vistes impressionants del Moixeró i Serra de Montgrony al nord, i els Rasos de Tubau que hem deixat enrere a l’est. Coronat el Collet d’Ardericó, es baixa fins el segon refugi de pas de la jornada. En Kunt ens dóna la benvinguda pertinent, agafem aigua i fem la foto de rigor. Enfilem cap a la Collada d’Arderiu de forma dispersa: Les dures rampes imposen la seva llei, i cadascú agafa la millor cadència. Arribat al Roc de Lluna, reagrupament i segon comunicat a Ràdio Ruta: “S’avança segons temps de marxa planificat. Alguns imprevistos, com una punxada d’en Roger, s’han menjat la mitja hora esgarrapada fins llavors”. L’organització aprofita per encarregar els entrepans; en una horeta estarem a Sant Julià de Cerdanyola, i el dinar haurà d’estar servit a taula.
En Carles fa una primera demostració de potència sobre la bici al Coll de Seba. Se’l veu fort. Els demés el fem tot a peu. El dinar arribarà en el moment òptim per agafar forces. En el descens, en Santi i en Tendo agafen la iniciativa, com sempre, i ens porten fins a Sant Julià de Cerdanyola a 2/4 de dues del migdia tocades. Seguim l’horari previst, però caldrà ser molt estrictes amb la mitja horeta estipulada per dinar.
Finalment ens allarguem amb uns 15 minuts extres (45 minuts totals). Ja anem per sobre del temps previst. A aquest se li sumen 10 minuts per revisar les bicicletes, posar oli, reorganitzar motxilles i canvi de vestimenta: El temps esplèndid del matí sembla que vol deixar pas a una tarda molt ennuvolada. La pluja sembla imminent. Abans d’enfilar cap al Coll de Jou, parada ràpida al poble de St. Julià per agafar provisions de cara a la tarda. En aquest moments l’expedició acumula més de mitja hora de retard, i comença a ploure suaument però de manera persistent. La pluja ja no ens deixarà fins a les 9 del vespre, en plena pujada al Coll de Pal.
La pujada al Coll de Jou es fa llarga, però s’avança amb determinació. Alguns dubtes durant el dinar es dissipen un cop coronat el coll. Un cop passat el Santuari de Falgars, l’expedició enfila cap al punt de “no retorn”: El clot del moro. Sortim de la Pobla de Lillet amb 45min de retard, en direcció a una forta tempesta, però amb el convenciment d’una decisió irrevocable: “Aquest 8 d’agost la volem fer grossa i serem els primers en fer la ruta íntegra en menys de 24 hores”.
La pujada cap a Erols es fa especialment dura. Són 300m de desnivell en poc més de 3 quilòmetres, amb un únic descans al KM 2.5. De la pluja fina passem a una forta tempesta just abans d’arribar al tercer refugi de pas. Això obliga a fer una parada més llarga de la prevista, i tot esperant que minvi la tempesta ens proveïm de més teca. Continuem la marxa a un quart tocat de sis.
Coronem el Coll Roig, divisem el Catllaràs que hem deixat enrere i la Serra d’Ensija al fons. Tot baixant per la bonica vall de Gavarrós, la tempesta torna a agafar violència i arribem a peu de carretera cap a Guardiola, xops de cap a peus. El coll de Pal ens mira de refiló de manera desafiant, amb núvols de tempesta més que temibles (enfilar-se a 2100m un vespre de tempesta d’estiu als Pirineus no sembla la idea més assenyada). Però la decisió està presa i les temptatives per part de l’organització de retallar el recorregut són rebutjades pels ermitans de manera unànime: L’honor d’en Leònides està en joc, i qualsevol intent de vulnerar aquest honor és rebut com una ofensa per part dels ermitans.
Abans d’atacar el Coll de Pal però, la ruta ens porta de Guardiola a Sant Joan de l’Avellanet com a preàmbul. La pujada ens depara una panoràmica esplèndida del Moixeró, el Puigllançada i el temut coll de Pal en forma d’ombra omnipresent que ja no ens deixarà fins que el coronem ben avançat el vespre. Són quarts de set de la tarda, i la negror dels núvols va en augment. La pluja s’intensifica novament, i els llamps i trons fan acte de presència. En Leònides ens posa a prova novament: Els trons ressonen per la vall de Bagà, i els llamps cauen cada cop més a prop. Els ermitans dubten en algun moment, però s’erigeixen més forts i clamen als quatre vents: “Acabarem la ruta i arribarem a Castellar, sigui a l’hora que sigui”.
S’arriba a Bagà amb un xàfec molt intens. La temperatura comença a baixar, i el vent també comença a fer acte de presència. Darrera càrrega de provisions. Aquest cop ja no es mira al dietista: Arrasem les magdalenes, bollycaos i merdes vàries. Sortim a fora i la sensació de fred i humitat ens torna a posar a prova. Són les set tocades, anem més d’una hora per sobre l’horari previst i la tempesta no vol afluixar.
L’organització avisa: La negror encara va més en augment, a quarts de 10 ja serà negra nit (ell Coll de Pal no el coronarem abans de les 10 del vespre), els 15 graus de Bagà es convertiran en poc més de 5 a 2100 metres, amb vent i fred, i la baixada pel Bike Park de la Molina en la foscor de la nit serà un infern. Però els ermitans, per enèsima vegada, mostren una determinació de ferro: “SEGUIM”. Les primeres rampes es fan molt feixugues, el ritme de marxa s’alenteix alarmantment (“així no coronarem ni a les 11!”). Ara es despenja un, ara l’altre... però d’una manera prodigiosa, els ermitans agafen força i l’ascens es fa cada cop més compacte, i a ritme més viu. La pluja para i, de manera sorprenent, el cel s’aclareix ràpidament. “En Leònides ens ajuda, i saber que ja el tenim de la nostra part ens dona una energia descomunal.”
Comunicat de Ràdio Ruta a les nou del vespre: “Coronarem el Coll de Pal a les 10, i a les 12PM estarem a Castellar”.
Arribats al Xalet del Coll de Pal, els últims 2 quilòmetres es fan eterns. L’expedició corona el coll poc abans de les 10PM. La vista sobre la Cerdanya, de nit, és imponent. La temperatura és de 10 graus, i baixa fins a 8 un cop iniciat el temut descens a La Molina. En Tendo i en Santi tornen a agafar la iniciativa, i el descens es fa lentament però amb els quatre ermitans ben agrupats, literalment un darrera l’altre. A La Molina en Leònides ens regala uns focs d’artifici. Només ens queden 20km de carretera; i 10 són de baixada. Sabem que ho tenim a tocar, i en ELL ens espera a Castellar.
De la Molina s’encara la Collada del Pedró (a tocar de la Collada de Tosses) per carretera. D’allà enfilem cap al pla d’Anyella per encarar les últimes rampes de la jornada: El coll de la Creueta. Coronem a les 11:25 de la nit. Arribar abans de les 12, i per tant, encara a dia 8 d’agost, és factible. Els descens és lent degut a la falta de visibilitat, però almenys la sensació de fred minva a mesura que deixem els prop de 2000m d’alçada i baixem a quota 1400m.
Arribem a Castellar en un bany de multituds. Són tres quart de dotze tocats. La música del ball no deixar de sonar quan fem entrada a la plaça, però tota l’atenció és pels ermitans. Hem sortit un 8 d’agost del 2009 a les 5 del matí, i hem arribat poc abans de mitja nit el mateix 8 d’agost. Han estat 18 hores i 35 minuts totals. Poc més de 170 quilòmetres, i 5500 metres de desnivell positiu acumulat. I com molt bé ens va fer entendre en Santi en el mateix Coll de Pal, aquella sensació de “avui l’hem feta grossa”.