IronBike 2015 - La Crònica

Cròniques d’en Martí a l’Ironbike 2015, del 27 de juliol a l’1 d’agost - Clicar a comentaris per veure la crònica de cadascuna de les 7 etapes.

Enhorabona Martí i Jordi!

 

7 comentarios

[Ironbike 2015 - 12 de diciembre de 2015 - 19:45]

Etapa 7 (01-08-2015): Sestriere- Sauze d´oulx 57 km 2044 mts

Ja hem acabat! Som FINISHERS!!
Estic realment emocionat perquè totes les altres curses que he fet no tenen ni punt de comparació amb aquesta que acabem de fer. No m’hi atrevia, em feia un gran respecte, però ara n’estic molt content.

Ahir quan ens en vam anar a dormir estava tot sec. Ha estat tota la nit plovent i ens hem llevat amb boira. No es veia res quan hem sortit del pavelló.

Per començar l’etapa hem pujat per una pista guapíssima que ens ha portat a pedalar per sobre els núvols. Quina sensació! La baixada l’hem fet per uns corriols preciosos avui ciclables. Quan hem arribat a baix hem trobat el control on ens han donat un te calent, perquè feia tant fred que estàvem gelats.
Seguidament hem pujat un port de 12 km de pujada amb una pista força bona (avui l’organització ha estat benèvola), i hem trobat un avituallament. La baixada l’hem fet per unes pistes fangoses i dretes, i tot i que la bici lliscava i s’entregirava una mica, ha anat força bé. Hem arribat al poble, des d’on havíem de començar l’ascensió al segon port del dia, però l’organització l’ha suspès perquè per culpa de la pluja ha quedat impracticable. Aleshores hem fet un port petit al final del qual hi havia la línia de meta. L’etapa d’avui només eren 50 km.

Avui ha estat l’etapa més divertida. De fet, ha estat com el que estem acostumats a fer, amb corriols divertits. Tot i això, ens hem mullat molt i hem tingut fred. D’altra banda, la il·lusió amb què pedalàvem ens ha fet oblidar a en Jordi i a mi qualsevol entrebanc amb què poguéssim topar.

Com no pot ser d’una altra manera, també he viscut alguna ensopegada per poder engrossir la bossa d’anècdotes de l’Iron Bike. Avui he caigut just davant del fotògraf quan m’anava a fer la foto a la sortida d’un revolt. Amb el fang, se m’ha entregirat la roda i... a terra! Que oportú!

Bé, i amb aquesta anècdota us deixo, que ja tinc ganes d’arribar a casa i poder-vos explicar personalment a tots vosaltres aquesta gran experiència que ha estat l’Iron Bike, l’Iron Bike d’en Jordi Comajuan i en Martí Anglas.

Fins la propera!!
Una abraçada a tothom!

[Ironbike 2015 - 12 de diciembre de 2015 - 19:44]

Etapa 6 (31-07-2015): Rifugio Selleries – Sestriere 84 km 2900 mts

Avui he anat “com un tiro”!
Ostres, que bé que m’he trobat avui! Sembla mentida, ara que s’acaba em sento més fort que mai. Però, comencem!

Avui l’etapa començava baixant els 4.000 escalons del fort. Ha estat guapíssim. Jo els he baixat a peu perquè no me la volia jugar tot just començar, però sovint senties crits d’algú que venia per darrere empipat perquè sortissis del mig. I llavors... aix! M’he fotut per les bardisses i m’ha picat una vespa. A mitja baixada de les escales hi havia un grup de la Creu Roja i els he comentat que m’havia picat una vespa al turmell, i que a veure si em podien donar alguna cosa per posar-m’hi. M’han dit que m’hi posés aigua i que premés fort sobre la picada. Però jo, llavors, fent ús de les meves habilitats comunicatives, amb gestos i amb uns quants sons que m’ha semblat que comprenien, els he dit (tot assenyalant-me el membre) que el millor remei és una bona pixerada barrejada amb sorra com a cataplasma sobre la picada i... a córrer! Sembla que m’han entès, perquè s’han pixat de riure. De fet, queda ben demostrat que l’idioma dels gestos és internacional.

Al final de la baixada, hi havia un altre grup de la Creu Roja, però he passat de parar-me perquè ja estava bé. He arribat al poble, i allà hi havia un control on ens han fet desmuntar el llum que ens han obligat a posar-nos per començar l’etapa, ja que hi havia alguns trams foscos, amb galeries, i calia dur llum. Llavors hem anat fent puja-i-baixa, puja-i-baixa una bona estona fins que hem arribat al primer remuntador; hem estat pedalant per unes pistes d’esquí que ens han dut al segon remuntador i hem arribat a un punt on hem començat un descens de 15 km en què hem anat directes avall, i la conseqüència més notòria d’aquest tram tan dret i llarg és que m’he quedat sense frens.
El paisatge, al llarg d’aquests dies, és espectacular. Hi ha una mena de rutina paisatgística que es va repetint cada dia i en més d’una ocasió: quan som a dalt de tot, el terreny és completament àrid, amb glaceres i terra; després ja vas topant amb una mica de vegetació baixa, herba i alguna bardissa; seguidament trobes els boscos i després ja és tot més al que estem acostumats: pistes, carreteres i pobles.

A baix hem agafat la carretera que ens ha dut al poble on començava el port. Aquí érem al km 42, i el port ha durat fins al km 58 aproximadament. Sortíem de +1.200 metres i hem fet una pujada duríssima, la més dura de l’Iron Bike, que ens ha portat fins a +3.131 mda. Calculeu-ho, amics! Aquesta ha estat la pujada al Chaberton, on al cim hi havia un fort des d’on hauríem pogut veure tota la vall si no fos perquè hi havia boira i només podíem endevinar alguns punts del paisatge quan la boira es trencava. Ben bé semblava que estiguéssim al sostre del món. Hi feia una rasca que m’he hagut de posar a sobre tot el que duia; això m’ha permès posar-me en un dia com avui el buff dels Mallerengos.
Avui el tram cronometrat ha estat aquesta pujada, al final de la qual hem trobat un avituallament que ens ha permès refer-nos força de l’esforç. M’he trobat molt bé. He tardat 2.48 h a pujar, i he fet el 35è.

En vaig aprenent. L’estratègia: cada quart d’hora bevia un glop d’aigua, i cada mitja hora em menjava una barreta. He fet els meus càlculs i m’ha sortit bé. A en Jordi també li ha anat molt bé. Només ha tardat 10 minuts més que jo. Estem molt contents que en la penúltima etapa ens trobem tan bé. Quan he arribat a dalt, he fet quatre fotos (amb les d’avui ja en tinc 370) i seguidament hem sortit per baixar per l’altre costat del Chaberton, per una tartera que he baixat a peu amb la bici a l’esquena. Després de creuar uns prats hem arribat al poble; hem baixat per una gorja (un cañón) i ens hem desplaçat al costat d’un riu que amb tirolines que el travessaven de banda a banda (bon lloc per anar-hi amb nens).
Finalment, hem passat per uns prats i hem arribat a l’últim remuntador. Hem pujat fins a 1.700 m pedalant durant 10 km fins arribar a unes pistes d’alta muntanya, el nostre destí d’avui, situat a 2.040 m.
Allà ens han portat a un pavelló i a dintre hi hem muntat les tendes. En Jordi, com que porta una tenda amb claus, havíem de veure què feia, ja que al pavelló no l’hi podia muntar. A veure si aquesta nit no passem el fred que vam passar ahir, dormint en un refugi a 2.000 m. Segurament a dintre del pavelló no farà tant fred.

Avui he tardat 10 hores, i l’hora límit eren 12.30. N’estic satisfet.

Una de les coses que m’admiren d’aquesta cursa és l’organització. Penseu que hi ha motos de metge que ens van avançant al llarg de tota la cursa. Se’t paren al costat i et fan un senyal amb el dit preguntant-te si estàs bé o necessites alguna cosa. A més, al final de cada baixada llarga hi ha la Creu Roja.

Estem molt controlats. A part de dur el xip de control i de saber en tot moment on ens trobem, també hi ha controls “in situ”, pel camí. Equivocar-te és quasi impossible, ja que tot està súper ben marcat! Hi ha cinta i pintura d’esprai biodegradable que et marca el camí en tot moment. Malauradament, hi ha molts factors que fan que el desgast sigui considerable: em fa mal tot, i a més estic cremat pel sol.

Bé, amics, demà s’acaba tot. Esperem que ens vagi bé, tot i que han anunciat mal temps i ens haurem de mentalitzar que ens ho haurem d’agafar amb molta calma. Gore-Tex i tira milles!!

Fins demà!

[Ironbike 2015 - 12 de diciembre de 2015 - 19:43]

Etapa 4 (29-07-2015): Bobbio Pellice- Pramollo 85 km 3016 mts

Avui ha vingut d’un pèl que no surto! Ens hem llevat a les 6.00 hores i jo tenia una fluixera que no m’ho explico. No tenia forces ni per parlar. Estava més mort que viu. Mai m’havia trobat així, i encara menys estant bé ahir a la nit quan ens en vam anar a dormir. La sortida era a les 8.00, de manera que –fent cas a la Fàtima, que m’ha dit que això era normal– me n’he anat a esmorzar, m’he pres l’Hidroxil, el Redoxon i un ibuprofèn... i a córrer!

En Jordi ha sortit abans que jo, i m’ha costat un esforç terrible atrapar-lo, tal com estava jo. Durant els primers quilòmetres, només anava mirant endarrere i endavant: «Què faig, plego? Torno? Segueixo?» Un cop junts, ens ho hem agafat amb calma (segur que avui he perdut posicions, tan bé que anava!).
Atenció amb el que ara diré: En els 12 primers quilòmetres d’inici d’etapa, que normalment són per estirar els participants... hem fet 1.700 metres positius de desnivell acumulat!!! Us ho podeu creure? Unes rampes... que ja les voldríem aquí per entrenar! Rieu-vos del Dragon Khan! Les pujades eren tan dures, dretes i pedregoses que havia d’anar fent esses per anar-les pujant, amb molta calma. Sí, eren rampes del 20 i 25% i ens han costat una barbaritat.

Seguidament, hem trobat un refugi. Amb en Jordi hem agafat una pista i hem anat pujant fins al coll. No us penseu que és pujar i ja està, no. Quan arribàvem al final de la rampa dura i dreta, miràvem endavant i vèiem una altra pujada. La fèiem, i quan ens pensàvem que arribàvem a dalt, només era un petit repetjó que ens presentava amablement la següent pujada que, aquest cop sí, ens duria al cim. Des de dalt, miràvem enrere i vèiem unes esses impressionants al voltant de la muntanya amb petites bicicletes que anaven fent via, mentre que al davant, altres corredors més destres que nosaltres feien el dret i perillós descens cap al següent repte.

La pista de baixada ha estat ràpida, i al final hi hem trobat l’avituallament. Allà hem començat el segon port, en l’ascensió pel qual hem fet 1.000 mpda en 10 km. L’últim tram d’aquest coll l’hem hagut de fer a peu (1,5 km). La baixada, imbaixable, també ha hagut de ser amb el peu a terra, ja que no ens volíem estimbar de dreta que era. Hem caminat durant una hora.
Quan hem arribat a baix, hem topat amb uns remuntadors, als quals ens hem enfilat amb les bicis i ens han pujat fins a 2.400 m d’alçada. Un cop a dalt, ens hem posat els goretex (feia molta rasca) i ens hem llançat avall a través del prat, tot i que també hi havia trams de circuit marcat, fins a tornar a arribar al punt de partida. Aquesta baixada ha estat el tram cronometrat de l’etapa.
Quan hem arribat a baix, hem agafat una carretera i hem arribat al poble després de 10-12 km per una pista que se’ns ha fet molt pastosa i de pujada.

Si avui no he mort, no moriré mai a dalt de la bici! Avui l’etapa era de 80 km, i hem fet 4.000 metres de desnivell. Ostres, no m’ho puc creure!!

Els temps generals de l’Iron Bike són la suma dels temps fets en els trams cronometrats. Hi ha com dues posicions: la dels que competeixen i la dels que la van a acabar (en Jordi i jo estem entre aquests). N’hi ha que no fan totes les etapes i només miren els temps dels trams cronometrats i van buscant estratègies per pujar posicions. És una mica enrevessat, i de fet, ni nosaltres que estem aquí no ho acabem d’entendre. Hi haurem de tornar (jeje).
Demà tenim una etapa també molt dura en la qual haurem de caminar durant unes dues hores. Ja us aviso que demà no tindreu crònica perquè no tindrem ni wifi ni cobertura ni res de res. Demà dormirem al refugi de Selleries.


Fins demà passat amics!

[Ironbike 2015 - 12 de diciembre de 2015 - 19:43]

Etapa 5 (30-07-2015): Pramollo-Rifugio Selleries 62 km 3286 mts

Sorpresa!! Sí que tenim cobertura! I estem vius!!

Avui hem sortit a partir de les 9 de Pramollo per una pujada molt dura de 6 km. Un cop hem coronat el port, hem baixat per una pista llarga i pedregosa amb molt de compte perquè són molt dretes i amb tanta pedra el descens es fa molt perillós. Seguidament, hem agafat una pista que ens ha dut a una carretera i novament hem agafat una altra pista que ens ha portat al refugi on hi havia el control i l’avituallament. Per arribar aquí dalt... tela marinera! 3 hores de pujar i baixar pujades dretes i molt dures, i el 80% ha estat amb la bici a l’esquena. Hem passat per un prat preciós, on hem fet una mica de puja-i-baixa, puja-i-baixa enmig d’un paisatge espectacular. Aquí és on ens han començat a passar els primers (recordem que l’ordre de sortida és invers al de la classificació general); era molt emocionant perquè aquests corredors porten l’helicòpter a sobre durant tot el trajecte i veure’ns allà al prat amb els pros i l’helicòpter damunt nostre ens ha posat la pell de gallina. Gairebé durant tota l’etapa hem estat envoltats d’unes muntanyes amb cascades, rierols i llacs espectaculars.

Hem seguit pujant fins que hem arribat a un refugi per a vaques. Allà hem anat planejant fins que ens hem trobat de camí a l’últim cim. Mentre anàvem pujant, igual que ens va passar ahir, assolíem el repetjó enganyós que ens convidava a seguir l’ascens per una altra pista dreta i pedregosa; quan ens giràvem, vèiem darrere nostre les esses que deixàvem per als companys que venien darrere nostre, i quan miràvem endavant, vèiem els companys, a punt de coronar el cim, petitons, petitons.
Un cop a dalt, una altra sorpresa: 10 km de baixada per sender. La baixada, molt ràpida i perillosa, ens obligava a tenir tota l’estona els dits als frens. De tant en tant, havíem de deixar anar les manetes perquè de tant de frenar s’escalfaven molt i quedaven molt tous, amb el perill que això comporta. Els dits ens han quedat ben adormits de tant de joc amb les manetes de fre durant aquests 10 km. Això sí, molt divertit, us ho asseguro, i molt amè, ja que de tant en tant també travessem rius, i hem d’anar amb compte de no caure a causa de les pedres que s’hi amaguen.

Ja he fet 270 fotos i avui he filmat 20-25 minuts amb la GoPro de baixada.

Un cop a baix, com que m’he allunyat d’en Jordi, m’he esperat a l’avituallament i he fet la primera trucada de la tarda per dir que estàvem bé. Eren les 15.30 h. Quan en Jordi ha arribat, hem començat els 20 km que ens faltaven. Ufff!!! Aquest tram l’hem fet en 2 hores, és molt, oi? Bé, tot depèn de com ens ho mirem, ja que tot eren senders i pujada de la que ja us he descrit unes quantes vegades. A sobre, als de l’organització se’ls n’ha anat l’olla: al briefing no ens havien parlat d’aquest sender últim de pujada, es veu que no recordaven que fos tan dur, i quan hem arribat s’han disculpat amb tots els corredors per aquest “petit detall”.

Un cop feta aquesta pujada per senders, ham arribat a la pista i hem fet 7km més fins a arribar al Rifugio Selleries.

Avui teníem entre 6 i 9 hores per acabar l’etapa i hem arribat que encara ens ha sobrat una hora.
Després, tot ha estat molt ràpid i organitzat: a les 19.00 hem sopat, després hem fet el briefing i finalment la Fàtima ens ha fet unes quantes fregues a les cames.
En Jordi ha sortit una mica xungo i ara torna a tenir unes dècimes. A veure si es deixa cuidar i m’accepta un dels meus Redoxons miraculosos.

Pujar a peu per la muntanya ha estat el més “xungo” del dia, però és tan gratificant el que estem vivint que quan hem acabat l’etapa ja no ens en recordem (bé, no us ho creieu, que tampoc és ben bé així, jeje).

Al briefing d’avui ens han avançat que hi ha un canvi en l’etapa de demà. Ens han allargat el recorregut uns 7 km perquè uns dels remuntadors que havíem d’agafar tenen problemes tècnics i han hagut de buscar un circuit alternatiu. Com a compensació, disposarem d’una hora més de temps per acabar l’etapa. L’etapa de demà té la seva primera dificultat tot just començar, amb els 4.000 escalons de pujada i, després, l’ascensió al Chaberton, on sumarem 2.000 mdpa en 14-15 km.

I ara, a dormir!

Fins demà, amics!

[Ironbike 2015 - 12 de diciembre de 2015 - 19:42]

Etapa 2 (27-07-2015): Vinadio-Cavour 134 km 4264 mts

Avui en Jordi l’ha ben cagat!
Hem sortit a les 6 del matí pensant en l’ascensió al Monte Bellino, i quan dúiem 6 km en Jordi s’ha adonat que no duia el xip de control!!!! Hem hagut de retrocedir i tornar al punt de sortida, cosa que ens ha fet perdre un temps preciós!
No hem atrapat l’últim corredor fins al cap d’una hora i mitja, però llavors ja ens hem anat refent i hem oblidat el contratemps.

La primera pujada que hem fet gairebé l’hem fet tocant amb el manillar a terra de tan dreta que era!! Com ahir, al llarg de l’etapa vas trobant trams cronometrats. Aquests trams els posen estratègicament, ja que comencen a mitja pujada i s’acaben a mitja baixada, i puntues segons el que tardes a fer-los. Al final dels trams cronometrats l’organització situa els avituallaments, en trams neutralitzats, i allà ens refem una mica de l’esforç.
Les pujades, duríssimes, llarguíssimes, amb pedres i roques, t’obliguen a seguir una traçada que –quins pebrots– és impossible de seguir a causa del vent fort i traïdor que bufa, que et tomba i et feia perdre l’equilibri. Torna a començar!!! Peu a terra i arrencada! I no us penseu que després de l’esforç i de renegar durant tota la pujada, esperant amb candeletes la baixada, a l’arribar al cim vegis les coses amb alleujament!! Nooooo!!! Les pedres, la pissarra, i el mateix vent fan que la baixada sigui tan o més traïdora que la pujada i s’hagin de fer trams a peu.

Teníem un màxim de 15 hores per fer l’etapa. Hem arribat a la meta a les 18.00 hores, cosa que vol dir que ens han penalitzat 1.200 punts (1 punt per minut a partir de les 10 hores que donen com a temps límit mínim per dur a terme l’etapa), del màxim de 3.000 punts amb què partíem.

L’etapa d’avui ha estat espectacular, tant per la duresa com per la bellesa. Malgrat el contratemps, ens ha anat bé. Ens hem refet i n’estem contents. Ara, la sorpresa ha estat quan hem arribat a la meta, on ens han donat la immensa alegria, després de dutxar-nos, que a la nit teníem una etapa nocturna en la qual havíem de fer 3 voltes a un circuit d’entre 3 i 4 km ple d’arrels, pedres i dificultats, amb el frontal i després de la dura etapa d’avui. Tothom s’ha quedat de pedra; la veritat és que no hi ha hagut gaires mostres d’entusiasme davant d’aquest repte nocturn, després del qual, les tres dutxes del campament quedarien totalment saturades de corredors àvids d’una dutxa per poder anar a dormir ben nets i fresquets.
Demà serà un altre dia, i podrem dormir fins a les 7, ja que la sortida és a les 9.

Fins demà, amics!

[Ironbike 2015 - 12 de diciembre de 2015 - 19:42]

(Nocturna 27-07-2015)
Finalment, la nocturna d’ahir no va ser tan dura com pensàvem. Afortunadament, els pros van pactar i vam fer les tres voltes al circuit tots agrupats. Al llarg d’aquestes voltes vam passar a través dels camps del poble; després, vam entrar al poble, al qual vam accedir baixant tots en pilot per unes escales molt llargues on ens animava una multitud de gent (semblava l’arribada a l’Alpe d’Huez, jeje), i finalment creuàvem la plaça de la vila, on vam acabar al final de les tres voltes.
Tot just acabar la prova, vam veure de reüll que en Pons se n’anava corrents, a peu, cap a la foscor. En Jordi i jo ens vam mirar i vam pensar: «Tu, anem-li al darrere, que segur que aquest sap on va!»
Al cap d’un moment, estàvem tots tres dutxats! No hi ha com seguir la veu de l’experiència!!
Podeu consultar la pàgina de Ironbike.it i cablepress.com per veure fotos de l’Ironbike 2015.

Etapa 3 (28-07-2015): Cavour- Bobbio Pellice 70 km 2490 mts

Avui sí que ho ha fet bé en Jordi! Tenia tanta por de deixar-se el xip un altre cop que quan m’he llevat he vist que ja el duia posat!!!
Nois, aquí fa mooooolta calor! Els que em coneixeu, aquí no em reconeixeríeu: em faig un fart de suar i de beure aigua...!
Hem sortit separats amb en Jordi, avui. L’ordre de sortida és invers al de la classificació general, i els corredors anem sortint un darrere l’altre cada minut més o menys. Jo he sortit una mica més tard que en Jordi, a les 10.00, i m’ha costat moltíssim atrapar-lo!
Els primers 27 km han estat de pujada, sense parar de pujar, sense repetjons ni punyetes! Al contrari, la cosa s’anava complicant en superfície i en pendent. Hem començat sortint per carretera amb fals pla, i hem acabat pedalant sobre pedres que rebotaven contra el quadro, sense poder seguir una traçada visible (vaja, com ahir). Ha aparegut davant nostre una casa que ha estat una benedicció, ja que els que hi viuen ens han ofert molt amablement una bona dosi de Coca-Cola!!
Després hem anat pujant i baixant per un prat molt xulo i hem fet una pujada i baixada de 500 metres molt dreta amb la bici a coll. La baixada, amb avets, era molt dreta, i l’últim tram l’hem hagut de fer a peu perquè feia la sensació que ens havíem de precipitar avall. Per posar el peu a terra per baixar de la bici i fer el tram a peu, hem hagut de posar la bici de costat, per poder evitar fer una tombarella per sobre del manillar.
Per un tram amb molta pedra (quina novetat!), hem arribat a un refugi i hem passat per un GR, per acabar fent una altra pujada mooooolt dreta, una baixada de pista i, finalment, hem agafat una carretera que ens ha portat al poble. Però només dúiem 50 Km! A partir d’aquí, per completar els 70 km de l’etapa, el tram ha estat cronometrat: vint-i-tants quilòmetres de pujada i baixada, pujada i baixada i cap al poble.
Avui en Melcior no ha sortit. Ahir es va fer mal a la canya de la cama i avui ho tenia inflamat. Com que en Pons ha trencat la forquilla i la seva dona li ha portat una altra bici, en Melcior tornarà a casa amb ella. Tingueu-ne cura!! Ànims, Melcior!
Avui no hem fet tant desnivell com ahir: hem començat a 1800 m i hem acabat a 700 m (2.700 m de desnivell positiu) (ahir, +4.600 m en 140 km).
Avui podíem completar l’etapa com a màxim entre 6 i 10 ? hores. Jo he arribat a la meta en 5.39 hores; en Jordi, en 6.30 hores.
Tornem a estar pel mig de la classificació. Està bé que ens hi puguem mantenir. Això sí: tinc molèsties a tot el cos i els peus ben escaldats! Així que em trec les sabates, tot el dia en xancletes. Caminar no és la meva especialitat, amb aquesta calor, les pedres, la bici a coll... A mi dóna’m pedalar!! Ahir, respirant, em feien mal fins i tot les pestanyes!

Fins demà amics!

[Ironbike 2015 - 12 de diciembre de 2015 - 19:41]

Pròleg (25-07-2015): Tenda-limone 38km 1550 mts
Etapa 1 (26-07-2015): Limone -Vinadio 76 km 2695 mts

L’etapa d’avui, diumenge, ha començat a les 9.30 del matí.
Per començar, ja hem tingut un contratemps: ens volien penalitzar a en Jordi i a mi per portar una estelada en el dorsal que tapava la bandera espanyola. Finalment, hem aconseguit que no ens penalitzessin, però hem hagut de lluir la rojigualda durant tota l’etapa, amb el nostre nom a sota.
Bé, pel que fa al recorregut, cal dir que hem passat per uns trams preciosos, espectaculars, tot i que hem hagut de pedalar per unes pujades interminables alhora que suportàvem una calor devastadora. En algun tram havíem d’anar amb compte perquè passem per llocs amb uns barrancs impressionants, que fan molta por. Després dels primers 45 km, ha vingut un tram cronometrat. En Jordi i jo anàvem fent i en alguns trams se’ns ha unit en Melcior, amb qui he estat pedalant durant una bona estona al llarg d’una pujada interminable. En Jordi no venia, i finalment ha aparegut amb mitja pàjara. S’ha aturat pel camí a enfonsar el cap sota l’aigua gelada que corre per aquestes alçades per refer-se una mica de la calor. Un cop refet, el pedaleig ja ha estat més regular.
Hem hagut de pujar una pujada amb la bici a coll de tanta pedra que hi havia, i un cop al cim, la baixada era una tartera que hem hagut de fer un altre cop amb la bici a coll.
Finalment, una baixada llarguíssima asfaltada que hem fet a tota velocitat, en la qual hem perdut en Melcior, tot i que ha aparegut a la meta uns minuts després de la nostra arribada amb la satisfacció d’haver complert el repte de superar la primera etapa.
Ens hem instal·lat amb els companys en una mena de fort abandonat on ens hem muntat les tendes i ens han donat el dinar, una mena d’ “olla podrida” d’arròs amb tota mena de coses a dins, però teníem tanta gana que no hem tingut gaire temps de parar-hi atenció.
Ara mateix ens trobem molt bé. Hem arribat en les posicions 50 i 51.
Però demà tenim la primera prova de foc, una de les etapes reina, de 130 km, duríssima, en la qual pujarem al Monte Bellino (2942m). Demà sortirem a les 6 del matí, cosa que vol dir que a les 4 esmorzarem.

Fins demà, companys!